memòries molt velles

Les «memòries» d’un vell són més abundants que la seva «memòria». Memòria fràgil, memòries més interessants. Les meves memòries em serveixen per mirar d’interpretar els moments presents, per entendre més justament les persones. Recordo, amb precisió, la primera lliçó de teologia moral que ens va donar el Dr. Calzada al Seminari de Girona. Va estar tota la classe carregant-se la «casuística», com dèiem aleshores. Està bé fer o desfer accions humanes, però el que importa són les línies bàsiques de l’activitat de cada decisió moral. I recordo que aquest mossèn ens explicava que Sant Tomàs definia la moral com «el moviment de la creatura racional vers Déu». Aquesta exposició era una cosmovisió de l’Església que enfocava la seva totalitat. Tenim el costum de jutjar les persones, o bé les entitats eclesials amb responsabilitat de govern, o valorar exclusivament la influència de la cultura religiosa en un moment determinat de la història. Tots els aspectes institucionals, totes les organitzacions, tot allò que és corporatiu en aquesta realitat humana i divina que és l’Església, són interessants. Però el que importa, per a cada persona, és la decisió singular d’unió amb Déu Destí, Déu. Destí de la racionalitat,Déu. És la vella lliçó de la Història. La racionalitat busca Déu. La segona assignatura que ens va donar el meu professor de teologia va ser un curs sobre «les virtuts». M’han servit per la pastoral, per explicar als meus feligresos la necessitat de conrear hàbits positius, forces interiors que reverteixen sobre tota una vida, buscant la perfecció humana i el relleu sobrenatural, al mateix temps.

L’Església és sempre sorprenent. El que és més radical en ella, entre altres coses de fe, és que cada batejat ha de cultivar la seva relació amb Déu a través de la seva vida ordinària. L’Església pot viure en les més variades de les circumstàncies històriques, com ara mateix es pot comprovar. Un part molt important de la seva plenitud està en mans de cada creient. Les teves i les meves.