Ja és màrtir en vida. Almenys, de moment, que més tard ja es veurà, però els dies posteriors -i la passió desbordada en les jornades prèvies- a l’intent de magnicidi de Cristina Fernández de Kirchner (La Plata, 69 anys) han convertit la vicepresidenta argentina en seriosa candidata a un lloc en aquest apassionat panteó imaginari de mites nacionals on cada dia s’engrandeix una mica més la llegenda sagrada dels Gardel, Maradona, Eva Perón, i fins i tot dels que tenen la fortuna, com la Kirchner, de continuar al món dels vius, casos del papa Francesc o Leo Messi. «Cada dia canta millor», es diu de Carlos Gardel, mort el 1935.
A hores d’ara ja seria membre d’aquest club de tanatori si no hagués fallat en el seu objectiu Fernando Sabag Montiel, l’home de 35 anys que dijous 1 de setembre va posar a Kirchner, envoltada de centenars de partidaris, una Bersa calibre 32 davant de la cara i va errar el tret fins a dues vegades. Clic, clic, es va sentir el gallet. Poques vegades un soroll tan lleuger ha provocat aquest calfred. La història de l’Argentina ha fet un tomb en tot just sis segons, el temps que transcorre entre que la vicepresidenta entra al tir de càmera fins que s’introdueix al cotxe sense saber gaire què ha passat.
«Tinc por del matx amb el passat que torna a enfrontar-se amb la meva vida», plora el tango d’Alfredo Le Pera a la veu de Carlos Gardel. A aquest passat s’enfronta fa temps Kirchner, per a qui el fiscal demana 12 anys de presó i la inhabilitació a perpetuïtat per exercir càrrecs públics, en considerar-la cap d’una trama de corrupció anomenada Causa Vialitat. Kirchner i 12 imputats més estan acusats de desviar fons públics per enriquir-se per mitjà de 51 contractes per a infraestructures adjudicats a l’empresa d’un empleat de banca, convertit en milionari de la nit al dia i del qual se sospita és testaferro. L’espoli a l’Estat supera els mil milions de dòlars i allò que en realitat tem Kirchner, més que a la presó, ja que per edat podria complir la pena a casa, és a la inhabilitació, que la deixaria fora de la carrera electoral del 2023.
La formidable polarització que divideix la societat argentina és l’impediment més gran perquè Kirchner es coli en aquest devocionari intocable de mites patris. Fins que el conductor d’origen brasiler va engaltar fins a dues vegades l’arma sobre el cap de la vicepresidenta, milers de partidaris d’aquesta s’havien concentrat en acampada durant deu dies davant del seu domicili, en una mena de vigília que va acabar soliviant els veïns del barri de Buenos Aires de Recoleta, tan chic com visceralment antiperonista i reflex de la profunda divisió que la figura de Kirchner genera a Argentina. Se l’odia, se la venera. Tal és el grau de crispació, que alguns ciutadans van desitjar davant les càmeres i a cara descoberta el que normalment es reserva a l’anonimat de les xarxes socials: que el pistoler hagués acabat la feina. El culte a la personalitat, per una banda; la normalització de l’odi, de l’altra. Un escenari gairebé sense zones grises. La complexitat del peronisme, una ideologia exclusiva del país, no ajuda a desentramar el laberint polític i social en què des de fa dècades viu l’Argentina, on hi ha gairebé tantes vaques sagrades com a unitats del seu famosíssim boví.
Una de les primeres és Juan Domingo Perón, fundador (i inspirador) d’un moviment tant ampli com inclassificable fora de l’Argentina, que aixopluga tota mena de tendències, del socialisme al liberalisme, passant per la democràcia cristiana i el radicalisme; que pesca tant en caladors de les classes treballadores com de les acomodades i el mentor del qual, després de ser enderrocat el 1955, va passar a l’Espanya de Franco dotze dels seus 18 anys d’exili. El Partit Justicialista de Kirchner és avui el gran hereu del peronisme. Advocada de professió i mandatària del país entre el 2007 i el 2015, es va enfilar al poder de facto l’any 2003, en què el seu marit Néstor Kirchner va aconseguir la presidència fins a donar el relleu a Cristina. Els hagiògrafs citen entre els èxits l’assignació universal per fill, les beques per a estudiants, l’estatalització dels fons de jubilació, els programes d’igualtat, l’augment en el pressupost per a ciència i investigació, el matrimoni igualitari o la llei d’identitat de gènere. Un dels seus principals oponents ha estat el grup de comunicació que lidera el diari conservador Clarín, primer diari nacional, que s’ha afanyat a sembrar d’incògnites l’atemptat contra K., inicial amb què sovint fa referència Kirchner, com el complex personatge de les novel·les de Kafka. Per què el cap de seguretat de K. lliurava aquella nit? Per què la darrera trucada des del mòbil del magnicida es va produir gairebé una hora després de l’atac? Per què s’ha «autoesborrat» el contingut del telèfon del pistoler?
Els milers de partidaris de K. han tirat de marxandatge per reforçar la figura de la seva venerada dirigent i inundat els carrers de samarretes amb la cara i amb l’altra llegenda de l’imaginari argentí, Eva María Duarte, també anomenada Eva Perón, més coneguda pel diminutiu amb què ha passat a la història universal: Evita.
