Passi el que passi diumenge vinent a Tenerife, Montilivi va demostrar que vol tornar a ser de Primera Divisió. Ja no només pels 11.303 espectadors que hi havia ahir a l’estadi, que també, sinó per tota la màgia que va generar-se entre la comunitat gironina. Els nervis van apoderar-se dels seguidors del Girona des de bon matí, els minuts i les hores no passaven i tothom desitjava que arribés el moment d’anar cap a l’estadi. Encara que fos dues hores abans, o fins i tot tres, això era el menys important.
Joves animant l'equip / DAVID APARICIO
A quarts de set de la tarda van començar a desfilar riuades de gent vestida de blanc-i-vermell per adreçar-se als afores de Montilivi i assistir a la convocatòria de Jovent Gironí per rebre els de Míchel Sánchez com mereixien. Menuts, joves, adults, avis... Ningú va fallar per crear un ambient d’aquells dels dies grans. Càntics, pancartes, banderes, bengales de fum... I un munt gent amb samarretes de totes les temporades que tampoc perdien de vista el mòbil per seguir l’última hora de l’equip a través de les xarxes socials. El Girona estava concentrat a l’Hotel Carlemany i a les set i deu minuts va posar rumb cap a l’estadi, on els esperava impacient l’afició. Abans, va entrar l’autobús del Tenerife sota crits i xiulets. Malgrat que va desplaçar-se afició tinerfenya, era una anècdota comparada amb els milers i milers de persones que van venir a animar el Girona.
La bogeria va desfermar-se quan per fi va arribar l’autobús amb els membres del Girona. El conductor va frenar a mig camí i de cop i volta van començar a sortir els jugadors i el cos tècnic. Un per un, van rebre de prop l’escalf de l’afició. Míchel va endur-se un fort aplaudiment i Cristhian Stuani va ser corejat al so d’«uruguasho, uruguasho». Pell de gallina. La mateixa sensació que es tindria al llarg de tot el partit. Les llargues cues, inevitables, no van ser res en comparació al que es viuria a continuació.
Montilivi va omplir-se força estona abans de l’inici del partit, tot i que es van tornar a veure llargues cues als accessos com la que hi havia per entrar a Preferent mitja hora abans. El club va repartir banderes de color blanc-i-vermell amb l’escut i, la veritat, feia goig de veure. Sobretot, perquè tothom estava disposat a deixar-se la veu i l’ànima pel Girona. Fins i tot, el centenar d’aficionats que va quedar-se sense entrada i va veure el partit des de del complex esportiu de la UdG. Des que els jugadors van sortir al terreny de joc per escalfar, es va cantar l’himne (amb un tros a cappella), l’inici del partit i ja no van aturar-se. Només hi va haver silenci per guardar un emotiu homenatge al recentment desaparegut Xavi Agustí, mític exentrenador, exdirector esportiu i exjugador del Girona.
Tal com s’esperava, Montilivi va ser el jugador número 12. Les grades de l’estadi van omplir-se amb 11.303 espectadors entre els quals hi havia algun jugador del Bàsquet Girona com Èric Vila o Karamo Jawara. Feia l’efecte que no hi cabia ni una agulla, però no es va arribar a superar el nou l’aforament d’11.810 persones després que el club apostés per instal·lar 540 seients més en una filera addicional al Gol Nord i al Gol Sud. Tampoc hi havia lloc a la zona de premsa, demostrant amb l’alta cobertura per part dels mitjans de comunicació que el que es va viure ahir era històric.
El Girona havia de fer un pas important en l’últim partit de l’any a Montilivi. Els de Míchel van deixar-se portar per l’ambient, sense que faltessin en Siusplau i el seu tambor, i van ser superiors. Encara que va faltar el gol per tancar un dia rodó.
