Ha costat, però el Girona ha tornat. L’ascens s’ha fet esperat, s’ha patit i plorat molt, deixant enrere una pandèmia, dues promocions fallides i acumulant desil·lusions. Però finalment, l’equip ha fet de nou el salt a la Primera Divisió, categoria que només ha tastat dos anys en tota la seva història i d’allà mateix on li va tocar marxar la primavera del 2019, fruit d’una ratxa nefasta de resultats i un tram final de Lliga per oblidar. El club és, malgrat tot, força novell a l’elit. Dues temporades i prou. 76 partits oficials i gràcies. Lluny del currículum dels seus principals competidors i encara més, dels clubs històrics, dels transatlàntics. No és, això sí, cap nouvingut. Ni l’entitat, ni tampoc alguns dels seus futbolistes. N’hi ha que, això de jugar a Primera, ja ho han fet d’altres vegades. Aquí i allà. Fins i tot, d’altres repetiran l’experiència, perquè ja han viscut aquesta mateixa aventura amb el mateix Girona. Una mena de dejà vu, un passat que es repeteix. A l’espera que els resultats acompanyin i que l’estada, aquest cop sí, s’allargui molt més en el temps.
Ni de bon tros la plantilla està definida per aquesta temporada. Tot just s’acaba d’estrenar el mes de juliol i, per tant, hi ha setmanes de feina per davant en els despatxos. Tocarà parlar d’entrades i de sortides. De cessions. D’altes i baixes. Ara per ara, però, i a l’espera de començar els entrenaments de preparació el proper dilluns 11 de juliol, el Girona compta entre els seus futbolistes amb mitja dotzena de noms propis i tots ells han col·leccionat uns quants partits a Primera a l’estadi de Montilivi. Són, sobretot, els més veterans. A Bernardo Espinosa, Juanpe Ramírez, Borja García i Cristhian Stuani se’ls suma Aleix Garcia i també un Valery Fernández que va fer, precisament a l’elit, els seus primers passos al capdamunt de la piràmide defensant els colors blanc i també vermell.
Borja García és qui acumula més participacions a la màxima divisió amb el Girona. Hi ha jugat 70 partits entre el 2017 i 2019, temps que ha aprofitat per marcar 3 gols. El migcampista fins i tot es va quedar després del descens, però un any després, i amb el play-off fallit contra l’Elx, va decidir fer les maletes cap a Osca, on no li van anar massa bé les coses. L’estiu passat acceptava fer marxa enrere i tornava cap a Montilivi, on hi ha viscut un nou ascens. També ha pujat dos cops a Primera amb l’equip el defensa Juanpe Ramírez. El comptador del canari és també força prolífic. Són 68 partits i un total de 5 gols, tots ells marcats en la primera de les dues temporades, convertint-se en el defensa central més anotador d’aquella Lliga. Juanpe, que va fitxar el 2016, no s’ha mogut des de llavors i és l’home que més temps fa que és al club. Ni baixar, ni tampoc acumular decepcions a les promocions ha fet que canviï d’aires. Pujar contra el Tenerife va provocar que el seu contracte, que expirava aquest mateix 30 de juny, quedés renovat de manera automàtica, pel que treballarà sota les ordres de Míchel Sánchez a la màxima categoria.
El vestidor perd pes després que el club anunciï vuit baixes
Més noms. Aquí s’hi afegeix el de Bernardo Espinosa. El colombià, procedent del futbol anglès, es va enrolar a l’equip el 2017 i en dos anys va acumular 65 participacions i va fer un gol. Del mateix destí, el Middlesbrough, es va incorporar Cristhian Stuani. Tota una institució i el veritable nom propi de l’actual Girona. És el màxim golejador històric del club, un futbolista que, a Primera, va marcar 40 gols en 65 partits. I més que n’ha anat fent amb el pas del temps. Els registres no han deixat de créixer i segurament ho faran en els propers mesos, també a l’elit. A tots quatre se’ls ha de sumar Aleix Garcia. Més jove, més tendre, però cada cop amb més pes a Montilivi. El 2017 i quan tenia 20 anys, va estrenar la seva aventura a Girona. Cedit pel Manchester City, va enllaçar dos cursos al club català i la seva participació va anar de menys a més. En total, 51 partits i 3 gols. Després del descens va voltar, fins que ara fa un estiu acceptava el repte de tornar. Ha participat, i no pas poc, sota les ordres de Míchel i també amb ell buscarà tenir més participació a Primera de la que va gaudir amb Eusebio Sacristán i, sobretot, amb Pablo Machín.
Menys presència és la que acumula Valery Fernández, però els 17 partits a l’elit amb el Girona no el fan ser menys important. Perquè precisament va ser a la màxima categoria on va irrompre, i de quina manera. Va debutar a la Copa, però ben aviat les lesions de gravetat de Johan Mojica i Aday Benítez li van obrir les portes de bat a bat de l’equip titular, per fer-se càrrec del carril esquerre. L’escalenc va col·leccionar notables actuacions i va guanyar-se la confiança del cos tècnic i l’admiració de l’entorn. Amb encara un any més de contracte (està renovat fins al 2023) sembla que tindrà cabuda a la plantilla, pel que podrà seguir engreixant els seus números a Primera a Montilivi.
Ara bé, tots sis no són pas els únics que han tastat el sostre del futbol estatal. Amb d’altres equips, això sí. El porter Juan Carlos hi ha estat amb el Còrdova i Rayo Vallecano, per exemple. Samu Saiz, unes estones amb el Getafe. Ortolá, minuts testimonials amb l’Alabès. El mateix equip que fins fa quatre dies donava l’alternativa a Iván Martín. Calavera, que torna de cessió, ha viscut un minut amb l’Eibar. Poc, però suficient per explicar-ho.