Es va lesionar al maig. Va haver de ser intervingut, fins i tot. Com es troba, ara que fa un mes que ha tornat a jugar?
Estic molt bé. De mica en mica vaig tenint aquella confiança que qualsevol futbolista vol al damunt del terreny de joc. Les sensacions del genoll són positives. Però com passa amb qualsevol lesió, també ho he passat malament.
Expliqui’s.
Sempre sap greu quan ho passen els altres, però encara ho passes pitjor quan la lesió la pateixes tu mateix. En tot moment, el més important ha sigut el genoll. M’he intentat recuperar per tornar a ser el Rubén que m’agradaria ser i atrapar el nivell del tram final de l’anterior temporada. Quin contracte tens, si jugues o no a Primera i tota la resta, queda en un segon pla. De veritat, és així. El que volia era sentir-me futbolista de nou. Una lesió mai és benvinguda i sobretot si és al genoll. Fa por i respecte.
Es va fer mal el passat mes de maig, en un amistós entre Catalunya i Jamaica a Montilivi. Tem que li vinguin mals records demà quan hi torni?
Espero que no! Tant de bo em quedi amb les coses positives, que a Girona me n’han passat moltes.
Recordem aquella etapa. Moments bons i de més amargs, però pel que sembla la balança es decanta més cap a la part positiva, oi?
Sí, per descomptat. De Girona em quedo amb moltes coses i la majoria d’elles són bones. M’han quedat unes amistats que mantindré per sempre més. A la ciutat i al club els guardo una estima que serà eterna. Estic parlant del club que em va oferir l’oportunitat de formar part del món professional! Torno a casa i això sempre dispara la nostàlgia. És clar que vaig viure moments més negatius. Per exemple, sempre em quedarà clavada l’espina de no haver pogut jugar amb el Girona a la Primera Divisió.
De què li va servir viure aquells dos anys a Montilivi?
Vaig madurar com a jugador i vaig aprendre què és el futbol professional. Jo venia de Segona B i m’ho vaig prendre com una experiència que havia d’aprofitar i gaudir-ne. Vaig aprendre que el dia a dia no era tan fàcil com jo em pensava. També vaig créixer com a persona. Em va tocar viure fora de casa per primera vegada, envoltat d’una exigència molt alta. No hi estava acostumat. Vaig tastar el que s’anomena futbol més camuflat, el que no es veu. El meu dia a dia no és entrenar i prou, hi ha d’altres coses. Tot plegat em va anar prou bé.
I com s’imaginava la vida del futbolista professional?
El futbol, jo me’l prenia sempre de la mateixa manera:era quelcom secundari. Abans d’anar al Girona competia a Segona B i tothom sap quin són els sous, en general, que hi havia en aquella categoria. Entrenava, però també estudiava. Amés a més, treballava amb el meu pare. El futbol també estava allà, però un xic més apartat. Per sort, vaig poder fer el salt.
Què estudiava?
Un cicle formatiu de muntatge i manteniment d’instal·lacions de fred climatització i producció de calor. Vaig aprovar els estudis i tot! Jo em pensava que seria un màquina treballant d’això. Però fixi’s com ha anat tot. El títol el tinc, però una cosa és la teoria, perquè a la pràctica, ara ja no me’n recordo de gairebé res.
Parlava abans d’una espina clavada. Fins a quin punt li va saber greu no tenir una oportunitat a Primera amb el Girona?
Va ser difícil per a mi. Tenia una il·lusió enorme per jugar. El primer any no va poder ser perquè després de pujar em cedeixen a l’Almeria. En aquell moment ho vaig entendre. No havia tingut tots els minuts que hauria volgut, tot i també ser un jugador important. Però se’m va renovar i cedir;veia que potser la cosa podia anar bé. Fins i tot, després d’Almeria creia que em quedaria. El Girona, en tot cas, tenia els seus dubtes. També Eusebio, l’entrenador. Vaig parlar amb ell, amb en Quique Cárcel, i vam valorar entre tots que el millor era marxar. I així va ser.
Doncs ja acumula 109 partits a Primera. Potser Cárcel, Eusebio i el Girona estaven equivocats.
No, no, tampoc crec que sigui això. El futbol dona moltes voltes. No crec que Quique o qui fos estigués equivocat. Hi ha molts factors que no es poden controlar. Em quedo amb una altra cosa:per sort, ara puc dir que he jugat més de cent partits a Primera.
Parlem del partit de demà. Girona i Cadis, instal·lats a la part baixa. És aviat, però és un duel una mica dramàtic?
El Girona està a baix, sí, però fa molt bé les coses. No em perdo cap partits d’ells des de fa anys, fins i tot els veia a Segona. M’agrada molt el seu joc, com s’inicia des del darrere, el pla que hi ha establert. Es vol jugar molt al futbol i això m’agrada. Crec que tot i les últimes derrotes no estan fent un mal inici de campionat.
I del Cadis què me’n diu?
Que no hem començat com ens hauria agradat fer-ho. Hem ofert molts dubtes, jugant a un nivell que no hauríem de mostrar mai. Per sort, les sensacions les hem canviat. El punt d’inflexió va ser el partit a Valladolid. Ara ens toca visitar Girona, en un duel que serà de tu a tu. Sabem com és la Primera Divisió i quins equips acabarem lluitant a la zona de baix. Per tant, me’l prenc com un rival directe, tot i que és aviat per treure conclusions.
Els problemes del Cadis no són pas d’ara.
No, no. Venim d’un estiu ben complicat. Tots sabem les dificultats que hem passat. A nivell institucional i alhora nosaltres, que no hem estat a l’alçada quan la pilota ha començat a rodar. Però tot això ja queda apartat. Ens hem oblidat de la part negativa i per sort hem reaccionat. Al cap i a la fi, els únics que podem treure la situació endavant som els jugadors.
El seu estiu ha sigut especial. Difícil, perquè li ha tocat sortir d’una lesió, però positiu perquè ha sigut pare d’un fill gironí. M’ho explica?
Ostres, he viscut la millor experiència de la meva vida!La meva dona és de Girona. La vaig conèixer quan jugava allà. En el seu dia m’ho va deixar ben clar:«Ja pots jugar a on vulguis, que quan tinguem un fill serà gironí sí o sí». Així ha sigut, i jo encantat de la vida. Vam anar a la Clínica Girona, la nova, i vam tornar tots contents cap a casa. Isi en vénen més... Perquè jo li vull donar un germanet. Almenys així m’agradaria. Jo en tinc un i me l’estimo molt.
Parlant de Girona, algun cop se li ha presentat l’oportunitat de tornar?
No. I és clar que m’agradaria. Vaig ser molt feliç allà. A més a més, la dona i el meu fill són gironins, estic a prop de casa, vaig fer molts amics en aquell club... Els records són bons, no tinc cap queixa del que vaig viure-hi.
Viatgem al present. Què o qui em destaca d’aquest Girona?
Més enllà d’un nom, em quedo amb tot l’equip. Són molt descarats. El seu pla de cada partit és molt clar i m’agrada la seva verticalitat, el repte de treure la pilota a l’equip contrari. La il·lusió d’haver tornat a Primera els fa córrer el doble. És un rival perillós i difícil de batre. M’agrada molt com ho estan fent i els felicito. Si continuen així, de ben segur que aconseguiran els seus objectius.
