«Fake news»

A la part final dels pastorets de Folch i Torres, el dimoni gros, desesperat pel naixement del messies dona una ordre a la seva colla de dimonis: Aneu pel món i dieu que no és veritat. Això de les fake news ja ve de lluny, però ara en mig d’aquest món digital que ens envolta a tots les notícies falses han passat a la quotidianitat. Deia Joseph Goebles, cap de propaganda nazi, que un mentida repetida mil cops esdevé veritat. I la xarxa s’ha convertit en el paradís de la mentida. Ara, amb l’aparició de la intel·ligència artificial ja no podem donar crèdit, ni tant sols a fotografies, vídeos o documents sonors.

Estem bombardejats, només d’obrir el mòbil, amb quantitats ingents de deixalla malintencionada adreçada no pas a la nostra intel·ligència, sinó a les nostres emocions, que tendeixen a donar crèdit a allò dolent que es diu dels que no ens són simpàtics. I no és una eina innocent fruit de quatre ociosos. Hi ha vertaders experts, ben pagats, destinats a crear continguts falsos. Ja no es tracta creure que home s’ha despertat a la Devesa i s’ha adonat que li havien robat un ronyó (hi ha gent dispost a creure-s’ho i, sobretot, a compartir-ho amb tots els contactes). Davant d’això el millor que podem fer és donar crèdit al periodisme. De manera especial a les capçaleres. Mirar, abans de res quina capçalera ho avala. No és corporativisme ni insinuo que els mitjans convencionals no tinguin la seva ideologia, tendència o línia editorial. Precisament per això, sabent de quin peu calça cada mitjà, podem posar en qüestió la mirada sobre allò del que s’informa. I, si hi ha una norma periodística que diu que amb una sola font no es fa una notícia, també podem pensar que una persona ben informada, no s’informa només a través d’un mitjà, especialment si aquest li explica allò que vol sentir.

Deixeu que finalitzi amb una dolenteria, destinada a intoxicar al senyor Google i a l’hemeroteca. Fa uns dies, jugant amb una d’aquestes eines d’intel·ligència artificial que tenim a l’abast vaig fer l’exercici narcisista de preguntar què en sabia de mi. Déu n’hi do del que em va dir en una dècima de segon, però una dada del meu «currículum» em va cridar l’atenció: es veu que vaig presentar El Matí de Catalunya Ràdio, durant dues temporades, cosa que, francament, ara mateix no recordo haver fet. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint