ALICIA

Si contemplem una galeria de fotografies seves a Internet, ens adonarem que els seus cabells passen del castany al ros, i del ros al castany, sense solució de continuïtat. En alguna imatge, se li delaten unes fines clapes de cabells blancs -com fils de plastilina?- que li sorgeixen discretament just allà on les arrugues dels ulls intenten fugir cap a les orelles, mentre un serrell en diagonal, i en direcció oposada, li tapa el front.

La seva boca és difícil de descriure i d'adjectivar en un article curt com aquest, de fet és com una mena de boca amb potes, un objecte desmesurat i surrealista, que semblaria completament irreal si no confiéssim cegament en la veracitat de l'art de la fotografia.

Quan parla, i ho fa sovint, sembla que ensenyi una dentadura més nombrosa que la resta de mortals, el seu somriure és una muralla d'ivori, que faria feliç qualsevol dentista i fins i tot un traficant d'ullals d'elefant.

D'entre les dents en brollen paraules i sons, viciats amb el to àcid i agut de qui està convençut de les seves pròpies mentides. Articula arguments a velocitat de creuer, que pesca en les xarxes del populisme, de la demagògia i d'un nacionalisme centralitzador que ja comença a fer por. Quan pot assenyala amb el dit, un dit carregat amb la pólvora d'una ambició covada en els manuals de la política més conservadora i rància d'aquesta època.

En la terra fecunda de Wikipèdia, llaurada amb anys d'esforços i d'oposicions de tota mena, hi llueix una llicenciatura, un màster i nombrosos càrrecs a l'administració.

Actualment ostenta la presidència regional d'un important partit polític estatal, que segurament recollirà a Catalunya els vots de la tempesta que s'ha congriat al nostre país, sembrada acuradament amb els vents que ells mateixos van atiar quan els convingué.