«Jessica Jones»: Heroïnes davant el mirall

No li calien grans discursos: el feminisme de la sèrie anava implícit en la configuració del personatge i les lectures de la trama. La segona temporada perdia una mica de gas perquè introduïa un nou rol prometedor (la mare de Jessica) que acabava sucumbint a un excés de dispersió narrativa, i també perquè s'hi perdia aquell aire de noir modern que respirava per tots els porus. És a dir, que es tornava més convencional, perquè l'intent de tornar-la més dramàtica, en un sentit més tradicional del terme, no li esqueia gens.

La tercera temporada de Jessica Jones també és l'última de la sèrie perquè Netflix i Marvel van decidir donar per acabada la seva col·laboració arran de la irrupció de Disney a l'oferta de plataformes i, per tant, tenia la responsabilitat de decidir si recuperava el to de la primera o reincidia en l'error. Per sort, ha guanyat la primera opció. Els diàlegs tornen a ser cops de puny plens d'ironia, assoleix el perfecte equilibri entre mística superheroica i relat detectivesc, i porta el discurs a un terreny molt propi d'ambdós gèneres: la reflexió sobre si la fi legitima els mitjans. Ho aconsegueix treballant amb rigor els vincles emocionals entre els personatges i perquè, a diferència de la segona temporada, el suspens és tangible i apunta a conseqüències irreversibles per a les protagonistes. Un dels elements que havien distingit la sèrie era aquella tensió que et portava a creure't que la protagonista era capaç d'aixecar un cotxe amb les seves mans, però també de viure turmentada pels seus traumes i les seves fragilitats. Aquí torna a passar, convertint-se en una experiència que, en un mateix episodi, emociona, diverteix i posa els pèls de punta. És un conglomerat de gèneres i en tots aconsegueix funcionar amb solvència. I té un dels seus principals actius en la gran feina de Krysten Ritter i Rachael Taylor, les perfectes encarnacions de Jessica Jones i Hellcat. Les trobarem a faltar.