Enverinada

Hi ha moltes pel·lícules originals de Netflix que, tot i que tenir elements d’interès, s’acaben veient perjudicades per l’excés de referents. Kate, estrenada divendres passat i actualment un dels productes més vistos de la setmana a la plataforma, n’és l’últim exemple. Que s’assembli a les aventures de John Wick ja té sentit, perquè el seu productor és David Leitch, director de la saga, i perquè d’alguna manera aquesta s’ha erigit en el cànon modern de les venjances de vinyeta. Efectivament, aquí també hi ha coreografies de trets a boca de canó, personatges que canvien de bàndol en el moment menys pensat i, en pocs però sucosos moments, un tractament molt sofisticat i hipnòtic de la violència. Però el que no s’acaba d’entendre és que, tenint un plantejament com aquest, s’acabi entestant a agafar tantes (masses) coses de Kill Bill, de la que en manlleva unes quantes idees visuals, i de Crank, on el seu protagonista, com la Kate d’aquesta pel·lícula, es llançava a una croada a contrarellotge per trobar la persona que l’havia enverinat. Això, dèiem, perjudica notablement el resultat, perquè la pel·lícula s’acaba fent previsible, formulària i, pitjor encara, faltada d’una personalitat pròpia.

Com s’explica en uns pocs flashbacks, la Kate és una assassina a sou que va ser entrenada des de molt petita per una organització secreta que neteja els draps més bruts dels governs que ho sol·licitin. Després d’un encàrrec al Japó que no surt com s’esperava, la noia comunica al seu superior que es vol retirar per tenir una vida més tranquil·la. Però el següent encàrrec, que havia de ser l’últim, es torça i acaba descobrint que algú li ha subministrat un verí mortal. Cada vegada més afeblida i sense saber en qui pot confiar, la Kate acaba aliant-se amb la filla adolescent d’una de les seves víctimes per trobar els que la volen morta.

La pel·lícula és distreta i fins i tot té alguna escena d’acció ben resolta, però en termes generals és asèptica, rutinària i poc original. El millor del film acaba sent la convicció de la seva esplèndida protagonista, Mary Elizabeth Winstead (el misteri és que aquesta actriu no tingui més reconeixement del que té), que hi apareix acompanyada per Michiel Huisman, Tadanobu Asano, Jun Kunimura, Amelia Crouch i el sempre eficient Woody Harrelson.