Hi ha pintura contemporània i, a més, d’una qualitat enorme. La seva escassa presència als centres d’art del nostre país o, a l’extrem oposat, la proliferació de galeries que aposten per la seva versió més insubstancial (i a voltes reaccionària) il·lustraria, a la perfecció, la naturalesa bipolar de la sensibilitat estètica actual. Per entendre’ns: a partir dels noranta del segle passat (podríem prendre com a punt de partida la inauguració del MACBA), la pintura s’identifica perillosament amb una ideologia, diguem-ne, «demodé», mentre que la resta de pràctiques són assumides, acríticament, com a úniques expressions vàlides d’un present sotmès a un perpetu procés d’enderroc i reconstrucció (com deia l’Hac Mor).
La cosa comença a grinyolar fort quan, superat el provincianisme, hom es molesta a mirar que succeeix a la resta del planeta. Per posar un exemple prou aclaridor: tres de les galeries d’art més rellevants en el context internacional (les dirigides per Iwan i Manuela Wirth, David Zwirner i Larry Gagosian) porten anys apostant per la pintura amb creadores (si, en femení perquè es tracta de dones) que, aquí, son poc o gens conegudes. Noms com Rita Ackermann, Mamma Anderson, Alice Neel, Lisa Yuskavage o Katharina Grosse, entre moltes altres, encarnen un cànon alternatiu que hauríem d’incorporar amb urgència.
En aquest sentit, i per posar en valor l’excepció nord-catalana, és important tenir present la tasca duta a terme pels responsables del Centre d’Art Contemporani de Perpinyà Àcentmètresducentredumonde: des de l’any 2004, mantenen una rara forma de coherència i fidelitat rigorosa a un tipus de pintura, com dèiem, netament contemporània. Exposicions com les de Rafael Armengol (amb la que el Centre obria les portes), Artur Heras, Claude Viallat, Jean Le Gac, Ben Vautier, Miquel Navarro o Juan Genovés, juntament a diverses mostres col·lectives memorables, totes i cadascuna d’elles, insistim, apuntaven en una mateixa direcció, a saber, la que vindica la pintura com a llenguatge contemporani en sentit estricte (realitat plàstica) però també des de la seva transversalitat.
I no només això. L’aposta per la plàstica en clau femenina també troba a l’espai de Perpinyà un excel·lent refugi gràcies a figures, igualment indispensables, com les de Camilla Adami, Nazanin Pouyandeh o Barbara Navi, aquesta última responsable de la mostra actualment en curs. Què tenen en comú, per complicar-ho encara un xic més, la majoria d’aquestes creadores? Doncs que són figuratives. I no una figuració qualsevol: flirtegen sense pietat amb una tradició eminentment masculina i, al mateix temps, pouen en el bast mercat iconogràfic allò que més els convé, alienes a la falsa divisió entre alta i baixa cultura. Potser per això sovint se subratlla la seva filiació al surrealisme. Res més allunyat de la realitat: mentre que el surrealisme actual no deixa de ser, en paraules de Pere Salabert, «un idealisme residual modificat amb despulles de múltiples procedències (...) que sobreestima les formes, considerades signe espiritual, al mateix temps que desconfia perillosament de la materialitat del món», artistes com Barbara Navi fan just el contrari en la mesura que aterren les idees fins a confondre-les amb la matèria de la que tot està fet, és a dir, una rara combinació de temps i pols d’estrelles.
