F erran Adrià, el cuiner espanyol més universal, demana que l'educació alimentària sigui obligatòria. Queda obert el debat perquè uns sostinguin que és un contingut transversal que recorre des de coneixement del mitjà (els ous no són l'envàs industrial d'una clara i un rovell sinó l'avortament d'un pollet), religió (que deixa als catòlics menjar porc i beure vi, no com altres) i expressió plàstica (que ensenyaria als nens a neocuinar, última de les belles arts). Al davant, els partidaris d'una assignatura específica, Educació per a la Gastronomia, amb l'Església i la dreta d'ungles. L'Església sentirà desdenyats dejuni i vigília i temerà que exciti la gola, pecat capital. La dreta proposarà la truita de patata de la unitat d'Espanya enfront dels dissenys ?cur?riculars autonòmics, defensors de la seva gastronomia regional i ignorants de les altres.
Adrià defensa explicar als nens que la llet no ve del Tetra Brick. És una veritat relativa: la que bevem està més a prop del Tetra Brick que de la mamella. Adrià parla de la fruita, de la verdura, de cuinar pasta, arròs, peix. Això és imprescindible per al futur i bé ho sabem els que vam ser educats en un passat en el qual les dones existien per a això i per fer els llits. Seria de gran utilitat en moltes llars on ningú coneix les tècniques bàsiques de cuina que es desenvolupen fora del microones. Els nens que ja donen lliçons a casa amb els ordinadors, que coneixen més funcions del mòbil i són taquimecanògrafs de l'SMS, que tradueixen instruccions i cartells en anglès, a més farien un arròs els diumenges i a la fi la família menjaria bé un dia a la setmana a més cases.
