El Govern ha avortat in extremis la més que probable derrota parlamentària que hauria obligat Zapatero a donar explicacions al Congrés sobre el finançament autonòmic. Els bons oficis de Fernández de la Vega davant ICV, el tercer soci del tripartit català, van aconseguir la retirada de l'exigència a canvi que Solbes s'expliqui a la Cambra abans de final d'agost i que en tres mesos l'acord de finançament sigui un fet.

De qualsevol manera, convé llançar claredat el més aviat possible: l'essencial que s'ha de discutir no és si el finançament català serà o no negociat bilateralment (no només seria inconstitucional sinó que atemptaria contra l'esperit federal del model), ni tan sols el grau de solidaritat, sinó la quantia de l'aportació suplementària de l'Estat central a la que actualment existeix, que és insuficient i que, en efecte, ha de ser elevada per complir la literalitat de l'Estatut de Catalunya.

El 1996 ja es va plantejar, també a instàncies de Catalunya, el mateix assumpte, encara que vestit d'una altra manera. Catalunya va exigir a Aznar més recursos, i atès que per pura equitat la millora catalana havia d'estendre's -el café para todos- a totes les altres comunitats, el resultat va ser que l'Estat va haver d'aportar l'equivalent a 12.000 milions d'euros. En aquesta ocasió, l'exigència catalana, fruit d'una interpretació relativament tècnica de l'Estatut, és d'entre 3.000 i 3.500 milions d'euros, segons el càlcul efectuat per les Cambres de Comerç. Això representa que, amb independència que es negociïn els termes del repartiment general (és a dir, quins capítols s'inclouen en el fons de Solidaritat), l'aportació addicional de l'Estat al sistema representaria entre 12.000 i 15.000 milions d'euros per al conjunt de totes les comunitats. Aproximadament entre el 2 i el 2,5% del PIB.

Casualment, aquest percentatge del PIB és aproximadament el superàvit de l'Estat el 2007. S'haurien pogut atendre, doncs, les demandes sense cap problema si el cicle econòmic no hagués canviat. Ara, i a jutjar pels resultats del primer semestre de l'exercici en curs, pot assegurar-se que, en tant no remunti de nou l'economia, el nou finançament autonòmic provocaria dèficit. Sobretot si el Govern compleix la seva plausible intenció de reservar a l'Estat almenys el 50% dels recursos públics. El lògic seria doncs implementar el nou finançament gradualment, a mesura que l'economia es refaci i els pressupostos suportin la major aportació sense provocar efectes indesitjables. No s'ha de perdre de vista que el dèficit no només incrementaria el deute sinó que introduiria noves tensions inflacionistes.

En definitiva, la negociació sobre el finançament autonòmic està íntimament lligada a la negociació pressupostària, i resulta absurd insinuar o pretendre una altra cosa. Però aquesta relació hauria de ser positiva i conduir al possibilisme. La reforma del sistema hauria de ser progressiva, de manera que s'atenguessin primer les necessitats més urgents relatives als grans serveis públics sense minvar la capacitat inversora de les administracions públiques.

Aquesta doble negociació serà complexa, però d'ella en depenen l'esdevenidor econòmic d'aquest país i la futura estabilitat de l'Estat de les Autonomies. Convindria esforçar-se per tenir èxit.