Caixa Girona està duent a terme una campanya de comunicació per justificar la fusió amb tres caixes més. Volia argumentar els motius que em fan diferir d'aquesta i oferir a la resta de ciutadans i assembleistes una visió independent.
1) Sense fusió, Caixa de Girona serà massa petita i no competitiva.
Si la dimensió fos clau per sobreviure els dinosaures encara existirien. Es pot ser gran i fer les coses bé, com Toyota; o malament, com General Motors. Durant la recent crisi financera mundial, el problema ha esdevingut de la caiguda d'institucions molt grans. En el sector cerveser espanyol coexisteixen grans empreses multinacionals com Heineken, grans empreses nacionals com Mahou San Miguel, empreses regionals com La Zaragozana, i empreses locals com La Moska, com sabem els gironins. Totes elles competitives, perquè es guanyen la vida. La dimensió només indica com s'ha de competir, però no si hom és competitiu o no. Ser competitiu vol dir fer les coses millor que els altres. Com que fer-ho tot millor és difícil, els petits tenen èxit quan s'especialitzen. Gas Gas és molt petita, però s'ha especialitzat en trial i des de fa anys fabrica motos campiones del món. La competitivitat es mesura amb la quota de mercat en el segment de clients servit, que indica l'acceptació dels productes i serveis d'una empresa; amb els costos, que indiquen la productivitat; amb la solvència, que indica solidesa; i amb la rendibilitat, que indica la sostenibilitat en el temps. Tots aquests indicadors són bons per a Caixa Girona respecte als seus competidors a les comarques gironines, que ha estat la seva àrea tradicional d'especialització. I no canviaran pel fet de que es produeixi la fusió o no.
2) La fusió permetrà donar crèdits més grans i reduir costos.
El teixit empresarial de la província de Girona està format per empreses petites i mitjanes, que són les que més pateixen la insuficiència de crèdit. És prioritari atorgar més crèdits i a més sectors econòmics, no que siguin més grans, ja que no hi ha grans empreses gironines. Quant als costos operatius percentuals, la Caixa de Girona els té més baixos que La Caixa, confirmant de nou que en banca al detall no hi ha economies d'escala. És trist que les entitats necessitin l'excusa d'una fusió per ser més eficients, i que no ho intentin per si soles.
3) La fusió permet accedir als fons del FROB i capitalitzar-se.
Els recursos que el FROB deixa a les entitats que es fusionen són crèdits, no són cap regal. Són diners que es paguen i s'han de tornar amb interessos. Per aquest motiu, aquests diners no compten com a recursos propis. Per tant, l'entitat fusionada tindria la suma dels recursos propis de les quatre caixes, ni un euro més. No hi ha cap aportació nova de recursos propis. Només es poden augmentar mitjançant una emissió de quotes participatives o d'obligacions subordinades. Per fer això no cal estar fusionats, ho pot fer la Caixa de Girona tota sola. No trobeu estrany que per ser més solvents els bancs augmentin el capital i no es fusionin, i que en canvi, les caixes es fusionin, augmentin el seu deute però no augmentin els recursos propis?
4) Es mantindrà la marca Caixa de Girona i l'obra social.
Les marques tenen un valor sentimental, però també econòmic. Per moltes empreses és l'actiu més important. La marca Zara per exemple, val uns 5.000 milions d'euros. De totes les fusions de caixes que s'han materialitzat a Espanya fins ara, en cap queda rastre de les marques originals. Tothom sap que quan es ven la majoria del capital d'un negoci, qui decideix és el nou soci majoritari, i el minoritari ha de callar, que per alguna cosa s'ha venut l'empresa. És qüestió de temps i de trobar el bon moment perquè el majoritari marqui les noves regles de joc. Amb un 25 per cent l'actual Caixa Girona quedarà en minoria, i el que es digui ara sobre la marca i l'obra social és per fer passar millor la píndola.
5) El Parlament veu necessàries les fusions.
El Govern català és responsable de supervisar les entitats, no de marcar-los l'estratègia. Algú s'imagina el Parlament o els polítics dient si les empreses del sector turístic, o les gestories o els comerços s'han de fusionar? No, perquè és responsabilitat dels seus empresaris i professionals decidir el que més convingui al seu negoci. Caixa de Girona es deu únicament per llei als seus clients, als seus empleats i a la seva entitat fundadora, la Diputació de Girona, així com a altres ens locals. Són ells els qui han de decidir què els convé. Tots ells hi perdran amb la fusió. Les caixes són empreses privades, no públiques. És lamentable que deixem als polítics ficar-se amb coses que no els competeixen. Ja ho varen intentar sense èxit amb el Barça anys enrere, i ja és veu el que ha passat amb l'Orfeó Català i el Palau de la Música.
6) El futur és molt negre.
Si el futur és negre, ho serà per a tots, tant pels grans com per als petits. Els guanyadors són els que s'adapten millor al nou entorn, no els més grans. Un petit pot ser molt més flexible que un gran. Els depredadors més grossos, com el tigre o el tauró blanc, estan en perill d'extinció. En canvi, n'hi ha molts de petits que prosperen perquè han sabut canviar els hàbits. Quan els grans països com la Unió Soviètica o Iugoslàvia es van dividir, van ser els seus estats més petits els primers a progressar. És més fàcil canviar quelcom petit que quelcom gran.
He deixat per al final que la diferència fonamental entre les entitats guanyadores i les perdedores és la capacitat dels seus dirigents. Les quotes de mercat i beneficis en són la conseqüència. Fa tres anys, Fiat era una empresa desnonada i sense futur, i en canvi, avui té molt d'èxit. No ha canviat de dimensió. Només ha posat a uns directius molt bons. Malauradament, hi ha una tendència en el món de les caixes des de fa anys, en reduir el pes dels professionals independents en els alts càrrec executius i substituir-los per persones provinents de partits polítics o de la funció pública. Potser per aquest motiu ara es produeixen tants problemes en les caixes, Castella-la Manxa n'és un exemple, malgrat que en el passat va haver-hi a Espanya crisis com l'actual i no se'n varen ressentir. Això és molt vàlid per Caixa de Girona, que ja porta anys d'un empitjorament en la gestió fruit de l'obsessió per la dimensió. El seu creixement no era sostenible i s'han deteriorat els principals indicadors econòmics. Ha volgut ser més gran, però no més bona, i per tant ha perdut competitivitat.
La fusió obeeix a raons polítiques i no empresarials. Ens volen vendre la moto. Fa poc, la Caixa Vital a Àlaba, la més petita de les tres caixes basques i de dimensió similar a la de Girona, va dir no a la fusió entre elles. Els ciutadans alabesos varen constituir la plataforma "Vital sí", que va ser la llista més votada en l'elecció d'assembleistes de la caixa per part dels clients, que van aconseguir rebutjar el que varen qualificar de fusió política amb les altres dues. Ja és hora que els gironins plantem cara a les intromissions del poder, com ho han fet els alabesos. I sobretot, assegurem que Caixa de Girona tingui el lideratge adequat per seguir en solitari el seu camí. Aquest requereix un canvi estratègic, centrant-se en les nostres comarques i tornant a ser, com abans, de les capdavanteres d'Espanya en costos, rendibilitat i solvència, és a dir, en competitivitat.
