Ens agrada veure'ns com una societat més madura que la peninsular. D'aquí a un any tindrem eleccions i aquestes obriran noves dinàmiques electorals i polítiques. A l'Estat hem viscut l'alternança PP-PSOE, bastida aquí des de la base dreta-esquerra. Els anys de González, tacats a la darrera època per la corrupció, van ser de construcció d'un estat de benestar i social que volia ser equiparable a l'europeu.
A la primera època Aznar es va viure un creixement econòmic accelerat, sostingut fortament en l'immobiliari i una desregulació que demostra tenir caducitat i peus de plom. L'època Zapatero ha fixat drets per a minories, i ha xocat amb creences o monopolis de franges socials més conservadores. Ens ha arribat la crisi mundial, i aquesta ha de ser l'època del canvi energètic i dels ajuts pel treball autònom. Potser l'argument que pot desacreditar una gestió del PP de la crisi és el deute econòmic de València o Madrid. En el cas de Madrid, l'Ajuntament i la Comunitat són dels més endeutats de l'Estat. Cada madrileny deu uns 20.000 euros per la gestió dels governants, pel que es veu, poc rigorosos.
A casa nostra hi ha batusses per ocupar el camp electoral independentista, que pot incloure un 20% fidel de vots. Els 23 anys de Pujol van bastir un país que peca d'estatalista i regulador. El tripartit ha esbossat polítiques socials interessants, que falta que s'estenguin. Els nous partits, les noves dinàmiques empenyen els grans partits a no adormir-se en les quotes de poder. Cal que es reinventin sense ser populistes, perquè noves formacions captaran vots dels descontents. Així és la democràcia.
