q uan s'acaba un any i ens disposem a viure'n un de nou tothom ho celebra de la seva manera. Uns fent gran xerinola, però sense excedir-se. D'altres, ultrapassant les normes de civisme. Es consumeixen grans quantitats de raïm i es destapen moltes ampolles de cava. També hi ha qui fa balanç d'ingressos i despeses, i previsions per a l'any que comença. Quan toquen les tan celebrades dotze campanades, normalment jo ja fa estona que gaudeixo del més plàcid dels sons. Però abans de lliurar-me al descans nocturn sí que acostumo fer balanç de l'any que està arribant a la seva fi. Balanç, no de caràcter econòmic, ja que la meva economia és tan modesta i simple que no requereix aquest exercici. Però sí un repàs de les actuacions i les vivències. I la formulació de propòsits. I també dedico un record a les persones que en el transcurs de l'any ens han deixat i que d'una manera o altra ens eren properes. Com més grans ens fem més es va aprimant el nostre entorn de relacions. Anem perdent familiars, amics i companys de feina. I comprovem com la nostra generació s'està extingint irremissiblement. Però això és llei de vida i no ens ha d'angoixar. Més aviat aquest balanç personal ha de servir per recordar els mèrits i virtuts d'aquells que ens han deixat, i estimular-nos a una esperançada remembrança.
Entre les moltes persones que ens han deixat en l'any que acabem de viure, voldria fer esment d'amics amb qui havíem compartit activitats i amb alguns també inquietuds i ideals.
En el curs d'aquest any han culminat la seva estança en aquest món diverses persones que s'havien dedicat a l'ensenyament. La Rosa Gispert, que exercí el magisteri en diverses escoles deixant en totes un bon record. La Joana Xiberta, amb qui havíem coincidit a l'Escola del Magisteri. Escola de la qual ella havia exercit la direcció. Experta molt destacada en una matèria tan difícil com les matemàtiques. Assignatura que no només dominava, sinó que a més sabia transmetre magistralment. L'Alfons Freixas, que, malgrat la seva condició d'universitari, va voler que en la seva esquela hi figurés la de mestre d'escola, recordant que abans d'endinsar-se en el camp de la filologia clàssica havia exercit en diverses escoles de minyons. L'Agustí Quintana, amb una gran dedicació a l'educació i formació dels infants que necessiten una atenció especial. La Maruja Arnau, incansable en la recerca dels costums i les tradicions de les nostres comarques i en l'estudi dels nostres pobles. En Pere Rodeja, que no havia exercit la docència a les aules, però sí a la Llibreria Geli, que havia transformat en càtedra de bibliografia. D'una manera molt especial he de recordar en Francisco Rosés i Xuclà. La relació amb ell va anar molt més enllà de la simple amistat o la coincidència en la feina, que també hi va ser. Però ens trobàrem en una convivència molt especial i íntima, que és la que no es concreta només en la professió i en la companyonia, sinó que mira per sobre de les realitats materials, buscant la transcendència. Quan en Francisco ens va deixar, els que l'havien conegut en la seva dedicació docent en feren públicament tots els elogis que corresponia i que havia ben merescut. Ja es va parlar de la seva manera peculiar d'interpretar la ciència, l'originalitat de les seves classes. Com, tot bromejant, feia entendre les matèries que tan bé dominava i que sabia comunicar. També es va fer referència a l'aplicació dels seus coneixements a la indústria. Però a més d'un competent i excel·lent professor i destacat químic industrial va ser un home de principis. Cosa que demostrà en totes els camps en què es va fer present.
Durant tres cursos compartírem responsabilitats en els estudis universitaris, quan aquests començaven el seu itinerari gironí. I en aquella etapa de la seva activitat vaig poder comprovar com es lliurava desinteressadament a la feina, sense cap afany de promoció personal, sinó només perseguint aconseguir l'èxit de la comesa que se li havia confiat. En repetides ocasions renuncià a beneficis propis en favor d'altres.
Tenia un do especial per relacionar-se amistosament amb tothom. No renunciava mai a exterioritzar el seu ideal i les seves creences; però era molt respectuós amb les dels altres. Entre els que tractava amb companyonia i familiaritat hi havia persones que tenien ideologies ben diferents de la seva. I harmonitzaven perfectament sense dimitir ni ell ni els altres del seu ideal.
A la fàbrica no només s'aplicava a la seva feina com a cap de laboratori, controlant la perfecció en la producció i buscant noves fórmules i obrint noves perspectives. Sinó que vivia el dia a dia de tot el personal laboral, preocupant-se de la seva situació personal, i compartint els seus problemes. Visqué llargs moments d'angoixa quan va haver de veure com la factoria en la qual tants anys havia treballat i que havia conegut esplendorosa, competent, puixant i vigorosa, es debatia en un mar de confusions i amb el perill d'extinció que finalment es consumà. Aquesta situació la protagonitzava no només encarant-se amb el que l'afectava personalment, sinó que es preocupava de la problemàtica de tot el personal al servei de l'empresa que en la seva irremeiable fallida quedaven en una situació delicada, per veure's condemnats a la inoperància i a la minva dels seus mitjans de subsistència. El tancament de la fàbrica i la jubilació anticipada l'afectaren molt sensiblement.
En Francisco Rosés no era només un químic destacat i un professor altament comunicatiu, sinó que era un home d'una àmplia inquietud cultural. La música clàssica i la lectura omplien moltes de les hores que la professió li deixava lliures. La seva afició als trens era una faceta més que el distreia i l'entretenia. Feia goig de veure el seu muntatge ferroviari en miniatura, en el qual anava experimentant noves combinacions, anava afegint noves peces, anava practicant variacions i anava renovant constantment els enllaços i les connexions. Impressiona contemplar la seva biblioteca particular integrada per obres no només de la seva especialitat, sinó de les més variades temàtiques. Llibres que no només havien estat adquirits amb curiositat i buscant la novetat i l'originalitat, sinó que havien estat llegits i estudiats a consciència. Prova d'això són les constants anotacions que hi ha en tots ells. Les seves lectures no eren de passatemps i d'esbarjo, sinó d'estudi i d'aprofundiment.
Els seus valors científics, docents i culturals tenien com a suport la seva espiritualitat. Home de fe profunda no cessava en la recerca de la veritat. I en l'esforç per adequar la seva conducta a les seves creences. Va introduir a Girona els Equips de Matrimonis de la Mare de Déu. En les periòdiques reunions d' equip que mantinguérem durant gairebé cinquanta anys, poguérem copsar el testimoni de les seves posades en comú, de la seva sincera pregària, de l'obertura de la seva mentalitat. La vida el colpejà durament. En els darrers anys la malaltia el condicionà amb severitat. Però tot i que el seu temperament era propens a neguitejar-se, se sobreposava i ho suportà amb la paciència de Job, i la serenitat de qui té el ferm convenciment que la nostra vida no s'acaba aquí.
