És Rosell el president que mereix el Barça?
francesc espinet coll. girona.
Si Rosell succeís Joan Gaspart en el càrrec, probablement la resposta seria que sí. Però Rosell succeeix Laporta, igual que Robson succeí Cruyff, i per això li hauríem de posar el llistó una mica més alt.
Dic això perquè en pocs mesos que fa que Rosell governa aquest «nostre» club s´han produït episodis que em fan desconfiar de la seva capacitat per estar a l´alçada del que representa una institució que és, per sobre de tot, el sentiment d´un país: la baixada de pantalons al sud de les Espanyes (personalment preferiria que se´ls hagués baixat en un control d´un aeroport), l´intent de convertir el Barça en una mena d´institució hereditària en la qual només es pogués ser soci per naixement (deu ser per allò de la «sang culé»), el llançament d´un president sortint a les feres d´un circ creat per ell mateix mentre es rentava les mans com Ponç Pilat, la presa de pèl i el ridícul amb l´afer del partit de l´Osasuna (que gairebé ens costa el lideratge i una sanció), la injustificada absència a la manifestació del 10-J (recordem que hi era fins i tot Montilla), o el recent acord per lluir a la samarreta publicitat de la Qatar Foundation, juntament amb Unicef (original idea per salvar econòmicament el club, però si la cosa segueix així, en dos dies no distingirem la samarreta del Barça de les pàgines grogues de Telefònica).
No tinc res en contra de Rosell. Penso que és un home afortunat. Alguns diran que Laporta va tenir sort de fitxar Guardiola. Jo dic que Rosell té sort que Laporta hagués fitxat Guardiola. És cert que Guardiola ha millorat el millor Cruyff, però no és menys cert que amb l´emperador Rosell alguns comencem a enyorar Laporta i el seu lloro, i a mi això em comença a semblar preocupant. Que n´aprenguin, o que pleguin...
L´estat d´alarma
i les injustícies
josep m. loste i romero. portbou.
El Govern central ha aplicat l´article 116 de la CE (estat d´alarma) per fer front al xantatge que estaven promovent els controladors aeris amb la seva vaga salvatge. En principi semblaria raonable que qualsevol govern democràtic del món estigués legitimat per reaccionar, amb la llei a la mà, per poder aturar les situacions que impedeixen el normal funcionament dels serveis públics i dels sectors estratègics. Però em demano per què aquest govern tan progressista no va fer el mateix quan es va produir la vaga encoberta dels maquinistes de RENFE, principalment a les comarques gironines? La resposta és senzilla. Els mortificats usuaris del tren convencional són la gent de la classe baixa, que ha d´anar a treballar o al metge, que no té cap pes polític i social (sempre hem estat maltractats i satanitzats); per contra, els clients dels avions són turistes de classe mitjana i alta que tenen una gran capacitat per fer una forta pressió a qualsevol govern.
El «palmero»
Vargas Llosa
joan samsó i travé. girona.
Després d´escoltar l´escriptor Vargas Llosa, en el seu discurs d´acceptació del premi Nobel, voldria fer-li quatre puntualitzacions:
1.– L´única plaga que ha patit Espanya en la seva història contemporània –Catalunya la que més– és la del virus nacional-espanyolista-franquista que va infectar un gran nombre dels seus ciutadans, la qual cosa va comportar que ens afectés una quarantena de quaranta anys en què vàrem estar privats de llibertat i dels drets individuals més elementals.
2.– Nosaltres, els catalans, ja ens estem curant d´aquesta i d´altres plagues històriques que ens han volgut destruir com a poble. A nosaltres, els catalans, ens importa un rave espatllar «esta historia feliz» de la transició espanyola. Nosaltres, els catalans, que «caminem per poder ser i volem ser per caminar», sempre hem hagut de sofrir i lluitar, però sempre... hem pogut vèncer.
3.– Amb el contingut del seu discurs, l´escriptor peruà s´ha convertit en el «palmero» internacional més mediàtic de l´Espanya més centralista, càustica, casposa, carrinclona i demagògica (la que renega –en ple segle XXI!– d´una Europa que cada dia que passa reconeix més la plurinacionalitat, la multiculturalitat i les llengües pròpies de les nacions sense estat).
4.– Finalment i amb tot el meu respecte, jo hagués escrit una part del seu discurs precisament a l´inrevés; jo hauria dit –en la llengua de Cervantes– que «detesto toda forma de nacionalismo, ideología –o, más bien religión– imperialista, de altos vuelos, excluyente que amplia por decreto el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas».
Societat envellida
Jesús Domingo Martínez. Girona.
Són temps difícils a Europa, no només per la falta de valors i per haver perdut el nord, aquests dies els mercats ens estan donant pal dia sí dia també, el mateix euro està en perill. Per tant, més que incertesa, hi ha pànic davant el futur. Sobretot entre els joves, la convicció és que la seva generació serà més pobre que la dels seus pares. No tenen seguretat en el treball i sospiten que difícilment podran gaudir d´una pensió, perquè els europeus, simplement, han deixat de tenir fills. El problema desborda l´àmbit econòmic. Els joves se senten desarmats. Sucumbeixen a l´apatia, la desesperança. Valoren molt la família, però consideren que, per ser família, només cal que dos adults visquin sota el mateix sostre. Se´ls ha ensenyat que tot és relatiu i no tenen certeses en què recolzar-se, fins a caure en l´esquizofrènia de desitjar un model de família, el de tota la vida, alhora que el consideren antiquat o impracticable. Aquesta és una situació pròpia d´una societat envellida
