Els rotatius que han destapat l'olla de Wikileaks estan en el seu dret de donar-se autobombo, i considerar que han descobert alguna cosa terrible. Els diaris poden contribuir a modificar el rumb dels mercats, però no estan exempts de patir també les seves lleis. Han de fer caixa com qualsevol altra empresa, i és normal que exagerin les bondats del gènere que ofereixen. És tan normal com que Espanya col·labori amb la CIA, en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia, no sé de què s'escandalitzen. Però l'antiamericanisme segueix venent a Europa, i la temptació de complaure el lector resulta també comprensible, encara que a mi sempre em va semblar més estimulant portar-li la contrària, potser perquè no visc d'això, i només escric per vanitat.

Exhibir els papers de Wikileaks com un reforç de la democràcia universal, des del gastat altar de la llibertat d'expressió, és una exageració divertidíssima, com a mínim. Si en l'esfera de l'individual, Freud va analitzar l'odi al pare, l'antiamericanisme ha de ser alguna cosa semblant en l'àmbit del social. Quedar a la contra dels EUA sempre resulta de bon to, i alguns fan l'agost venent la recepta, com el pamfletari Michael Moore.

Tant és que sigui a propòsit dels xafardejos dels seus diplomàtics que de la guerra de l'Iraq, la gran icona de l'esquema maniqueu dreta-esquerra. Ser antiamericà no compromet a res, i és compatible amb viatjar a Nova York, comprar als seus "outlets", col·leccionar DVD del millor de Hollywood i portar eslips de Calvin Klein. Tot això a condició que s'hagués manifestat un en contra de la guerra de l'Iraq, encara que no s'hagués oposat mai a cap altra contesa. El departament d'etiquetatge ideològic ha obert una mica la màniga, i concedeix fins i tot que algú pugui ser transsexual i conservador. O antiavortista i del PSOE. Pero si no vas clamar en el seu moment contra l'Iraq i contra Aznar, no et serà donat entrar en els predis de l'esquerra, encara que haguessis victorejat Lenin a l'estació de Finlàndia.

El país europeu que tindria més raons per ser antiamericà és precisament Espanya. Després del pèrfid Churchill, entre bambolines, ningú va contribuir tant a consolidar el franquisme com els governs de Washington. Els americans van salvar Europa del feixisme, i van col·laborar a la seva pervivència a Espanya. Però l'antiamericanisme no sembla que vingui d'aquí, això resultaria massa racional en el nostre cas. És més aviat un residu dels anys triomfals del marxisme entre les elits intel·lectuals d'Occident. Als EUA solem recórrer, a l'hora d'apagar focs, com ETA o el Marroc, però després cal posar-se dignes la resta de l'any. La retòrica habitual, les paraules abans que les coses.

Hi ha molta obvietat, en els documents de Wikileaks. Gairebé diria que els funcionaris del país amiguíssim és comporten més discretament que qualsevol ciutadà corrent, a l'hora d'afluixar sobre amics i coneguts. Falten calúmnies de gran calibre, fonamentals en aquests casos. I falta, sobretot, sexe, un dels motors de la història, juntament amb els diners i el poder, la trilogia de les trilogies. Tampoc sorprèn, ja era del domini públic, advertir que molts governants i governantes haurien de treure's un abonament amb el psiquiatre. Estem en mans de bogets i bogetes, psicòpates a mig coure i tipus i tipes d'allò més trivial. Però d'això no en tenen la culpa els americans, és una servitud dels mecanismes democràtics, no ens en queixem, doncs. D'altra banda, els mitjans que fan aquests dies l'exegesi de l'assumpte haurien també d'elogiar alguns d'aquests diplomàtics, pel seu entossudiment a denunciar la corrupció en alguns països del món, des de l'Afganistan al Marroc, encara que això no vengui.

A tots ens agradaria ser espies d'algú, i qui més i qui menys haurà tingut alguna vegada una possible víctima en ment. No hi ha res tan deliciós, ni tan literari, com escoltar una confidència per trair-la després, i veure com evoluciona de boca en boca fins a convertir-se en una cosa totalment diferent de la inicial. Espiar com abans seria un joc de nens, en un món globalitzat. Avui en dia, el major informant del planeta és Google, que sotja els nostres passos i els fixa en l'eternitat de la xarxa. L'ofici, tal com el van practicar els grans clàssics britànics, els Blunt o els Philby o, en la versió més d'estar per casa, la nostra comtessa vídua de Romanones, ha perdut convicció i sentit. Això de Wikileaks ens ha distret una estona de les penúries de la crisi que no cessa ni, sembla, cessarà. Només cal esperar que els responsables, o irresponsables, segons es miri, de la filtració, es guardin algun as a la màniga per al final del culebrot, justificant així la resta de banalitats anteriors.