Fer política és crear un conjunt de normes, regles o lleis que donin unitat dintre de la diversitat. Unitat per poder conviure. Diversitat real, la que representa qualsevol col·lectiu, aquella en qual es pot trobar des de diversitat física fins a diversitat de pensament, passant per diversitat d'interessos, de subgrups, de religions, de llengua, de sexe, d'economia, etc.
És evident que conviure és viure tu mateix i viure amb els altres, o simplement conviure. El viure tu mateix amb la teva personalitat és una força que empeny cap a la conquista de la llibertat absoluta. Conviure amb els altres és una altra força que empeny cap a la imposició, més o menys assumida, de regles que limiten l'aspiració absoluta de la llibertat.
Està clar que l'objectiu final seria l'equilibri absolut entre una llibertat il·limitada i una convivència ideal. Aquest objectiu d'equilibri absolut seria el que Plató anomenaria equilibri ideal perfecte, l'equilibri perfecte, el paradigma, la perfecció.
Qui es marca com a objectiu de la seva vida -o un dels grans objectius de la seva vida- el lluitar per assolir la perfecció de la convivència col·lectiva? Moltes forces humanes. Ara bé, jo diria que la principal força en aquesta direcció és la força política. En dues paraules: la dedicació política. Aquesta dedicació és una de les més sublims de l'èsser humà. La política entesa com a l'esforç cap a l'harmonia perfecta entre la llibertat a la qual l'home aspira per viure com a persona en el sentit més ample de la paraula, i la convivencia entesa com a viure amb els altres, amb la diversitat, sense renunciar més que a allò més imprescindible per a la plena realització personal.
La política és el gran exercici d'aconseguir aglutinar la diversitat en la unitat, o aconseguir la unitat a partir de la diversitat. És per això que és una dedicació feixuga, difícil, d'una gran exigencia i dedicació, i d'un equilibri intel.lecutal, que, a mes a mes, s'accentua en la mesura que la diversitat humana va guanyant terreny. La política que es desviï d'aquestes fites no és una política fluixa o mediocre; és una negació de la política, una desviació tan gran que no es mereix el nom de política. Pot ser corrupció, demagògiaÉ tot menys política
El problema actual és que, en nom de la política, es fan coses realment impresentables, i s'ha generalitzat tan aquesta mala praxi política que el poble, del qual haurien de sortir els bons polítics, comença a estar força decebut dels seus polítics. No és bo generalitzar i és evident que també hi ha molts i bons polítics, però en aquesta dedicació tan digna sobresurten i es noten molt mes aquells no-polítics, o polítics dolents. És trist dir que els bons ciutadans que podrien fer bona política tenen tendencia a fugir d'aquesta activitat i la miren amb prou recel com per a pensar-s'ho dues vegades.
Hi ha una doble realitat si mirem de cares al futur: una realitat és la de treballar i exigir cada dop mes que els no-polítics surtin de la vida pública; en el fons está en les nostres mans. L'altra realitat , mirant al futur, és esperar que les noves generacions que, per molt que es digui, aspiren a viure en un mon millor, entenguin i es dediquin a perfeccionar la convivència sense renunciar a la llibertat que garanteixi la plena realització de la persona humana.
