Després de les exitoses revoltes a Tunísia i Egipte (caldrà veure com evolucionen en els pròxims mesos), la tercera fitxa que havia de caure en aquesta primavera àrab (la Líbia del coronel Moammar al Gaddafi) ha posat en evidència les contradiccions occidentals, conforme el conflicte a?van?çava i la "revolució democràtica" iniciada a Bengasi portava camí de transformar-se en triomf contrarevolucionari.

A l'espera de saber si funcionarà la zona d'exclusió aèria aprovada a Nacions Unides a instàncies de França, Gran Bretanya i uns dubitatius EUA (un assessor de Hillary Clinton revelava recentment la frustració de la secre?tària d'Estat, favorable a la interven?ció, enfront de les reticències del Pentàgon i els dubtes d'Obama), amb el suport de la benpensant opinió pública europea (partidària d'"enderrocar els dictadors" però, si pot ser, sense gastar gaires diners ni enviar a les nostres tropes), hi ha qui creu que els europeus del sud s'estan disparant al peu (sobretot, Itàlia: la major part del comerç exterior libi es canalitzava a través seu), en donar suport als rebels enfront de l'statu quo garantit per Gaddafi. I és que, si guanyen les forces rebels, aquests podrien gratificar als qui s'han posat del seu costat sense titubejos i, en canvi, si venç Gaddafi, podria allunyar-se dels seus antics padrins i abraçar els països que més s'han resistit a castigar-lo (com Rússia, Xina o, fins i tot, Alemanya).

Per això, als partidaris de la política exterior única a la Unió Europea, se'ls hauria de fer una pregunta: Poden els 27 parlar amb una sola veu? Si hi ha revoltes democràtiques al Marroc i Algèria, tindran els mateixos interessos Alemanya o Espanya?