El debat sorgit al voltant de la recent votació celebrada en el Parlament Europeu sobre la categoria dels bitllets d'avió en els quals es desplacen els eurodiputats situa de nou en primer pla la perenne qüestió dels privilegis dels quals gaudeix la classe política. No hi ha estètica sense ètica, és cert. Però també és cert que es fa imprescindible delimitar el debat per no incórrer en una perillosa extrapolació que abocaria a una generalització desqualificatòria de la classe política amb antecedents -a Weimar o a la Itàlia prefeixista- difícils de legitimar, i que cal tenir en compte per no entrar en el terreny de la demagògia fàcil. Feta la precisió, cal manifestar de seguida que els servidors dels interessos generals estan exposats diàriament al focus públics i els seus gestos estan inevitablement vinculats a una labor pedagògica transcendental. I més en aquests temps de crisi, quan el ciutadà mitjà té serioses dificultats per arribar a final de mes i quan les empreses s'han d'esprèmer l'enginy per no tancar i deixar més treballadors a l'atur. Encara que diputats, eurodiputats i senadors al·leguin raons d'operativitat i de preu -els convenis del Congrés dels Diputats i les companyies aèries o terrestres rebaixen les tarifes al nivell de la classe turista i els permeten una agenda flexible-, és obvi que la justificació abraça interessos de part i que els representants dels ciutadans han de ser els primers a exigir un control rigorós de la freqüència i els motius dels desplaçaments per economitzar despeses eludibles. És inevitable exigir responsabilitat i mesura als parlamentaris quan al carrer hi ha més de quatre milions d'aturats. Per ètica i per estètica.
