Josep-Lluís Carod-Rovira, com era previsible, ha trencat amb ERC; encimbellat a conseller en cap en el govern de Pasqual Maragall, va ser cessat sota la pressió d'en ZP per haver-se reunit amb uns encaputxats. Dies després, en una entrevista a la TV3 en expressió adusta i gest prepotent, va exhibir la clau del govern, com si aquest fos de la seva propietat. També es recordarà la imatge de les "mans netes", un dit d'aquests mans netes va assenyalar el seu germà Apel·les d'ambaixador a París. En el segon tripartit va fer de vicepresident, però anava per lliure i en Puigcercós li recomanava que no viatgés tant i que no regalés tants diners a tribus exòtiques que ningú sap qui són.
En un article publicat recentment, Carod es posa la medalla de ser ell, en exclusiva, el que va aconseguir més parlamentaris i diputats a les Corts, quan en realitat el gran mèrit de l'èxit va ser del PP i de la caverna mediàtica que el convertiren en un màrtir incomprès. L'endemà a la TV3 va declarar que el motor que va engegar el primer tripartit no era cap més altre que fer fora CiU de les institucions, fer-li la guitza, i no un pensament positiu per a Catalunya. Rancor, no servei al país. Tanmateix això ho sabíem, érem coneixedors que ERC es venjava de CiU sense gaire raó ja que en la memòria col·lectiva no consta que en J. Pujol fos un mal president.
Només una vegada he parlat amb en Carod. Va ser en un sopar a les Borges Blanques quan l'Àngel Colom comandava el partit. Em trobava en aquesta ciutat lleidatana perquè impartia un taller de tècniques d'estudi a l'institut de secundària que durava tres dies, fet que significava que havia de dormir dues nits en un hotel rònec, amb una bombeta de llum minsa -l'únic que hi havia a la població-; la primera nit, com que no sabia què fer, vaig entrar en una bonica sala de conferències plena de persones, on els d'Unió Democràtica estaven a punt de començar un míting. Quan el presentador va saludar en Duran Lleida proclamant que era tan intel·ligent que fins en el cognom figurava el nom de la ciutat de Lleida, em vaig aixecar i me'n vaig anar a sopar. Excessiu per al meu cap. El dia següent era el torn d'ERC. Aquella mateixa sala que havia vist repleta estava buida del tot, només cinc polítics dalt l'escenari i un noi de públic. Em vaig asseure al seu costat i em va explicar que en realitat jo era l'única persona que assistia a l'acte: ell era el reserva per si un dels cinc no es presentava.
En Carod es va adreçar a mí per preguntar-me si em semblava bé esperar deu minuts. Li vaig respondre que no hi tenia cap inconvenient i vaig seguir parlant amb el reserva, un noi molt amable que treballava a la cooperativa de l'oli. Passats els minuts, el mateix Carod em va assegurar que estaven disposats a deixar anar els discursos, ensems em suggerí que en lloc del míting podíem anar a sopar plegats. Bona idea. Mentre sopàvem, en Carod de forma insistent li demanava a en Colom un càrrec en el partit, i aquest, aprofitant que en Carod parlava per telèfon, em va comentar que era un pesat i que no volia tornar a la feina de professor. (Uns anys després en Carod junt amb en Joan Puigcercós li tallarien el cap). L'endemà vaig saber que en Carod només havia anat a les Borges quan va saber que que hi seria en Colom per poder-li demanar un càrrec. La percepció que me'n vaig endur va ser la d'un individu àvid de poder a qui no agradava gaire treballar.
De llavors ençà mai més hi he coincidit en cap acte públic. No obstant això, he seguit amb atenció la seva trajectòria. Cap polític m'ha regalat més motius literaris. Podria afirmar que, si no torna al teatre de la política, se m'ha mort un personatge. Físicament sembla un dibuix animat de còmic: un cos esquifit que suporta el pes d'una cara gegantina i desproporcionada, enganxada a un bigoti espès de pèl hirsut. Quan parla s'escolta amb früició com si les frases sortides de la boca derivessin d'una ment privilegiada i aliena. Vanitat, supèrbia, egolatria, indisciplina, són mots emprats per definir la seva personalitat.
Carod va justificar el primer tripartit encara que durant la campanya va prometre equidistància. Recordo les seves paraules, "el problema dels nois és comprar-se un pis, no la qüestió lingüística", com si la política social no fos compatible amb la reivindicació nacional. Ser d'esquerres era més cabdal que ser catalanista, mai ERC ha entès el nacionalisme transversal que implica la dreta, el centre i l'esquerra, com si els bons i purs independentistes només fossin els d'esquerres d'ERC. Aquesta és la raó per la qual han sortit tants partits que han foradat l'espai sobiranista ja que se sentiren desil·lusionats amb l'ERC en el govern al costat del PSC. L'últim invent, l'última bajanada d'en Carod, és vincular federalisme i independentisme. Com li agrada prendre el pèl als catalans.
Per culpa seva i d'altres s'ha desprestigiat el partit centenari. Molts pensàvem que a alguns polítics d'ERC els movia l'ambició de poder, l'afany de figurar, ara, en tenim la certesa: la intuïció s'ha confirmat. El futur polític d'alguns dirigents d'ERC, inclòs en Carod, és anar a raure al PSC; es complirà la profecia d'Iñaki Anasagasti del PNB, que va assegurar que ERC seria un partit residual o esdevindria Euskadiko Ezquerra, una escissió del món abertzale d'ETA politicomilitar que va lliurar-se finalment amb la fe dels conversos al PSOE.
