Si un s'hagués mantingut, amb motiu de la visita del papa Benet XVI, a dieta exclusiva de Telediarios-encara que aquesta ovella té altres fonts en les quals abeurar-, hauria tret la impressió que l'arribada de tan il·lustre visitant va ser un esdeveniment nacional, amb tot el país al carrer, semblant a... a què? A jutjar per les palmes rítmiques, els grups juvenils amb signes clàssics dels seguidors i les veus a cor, semblant a les celebracions del Mundial de futbol, dels Jocs Olímpics o de la verbena de la Paloma. Els crítics amb la visita papal -fauna molt diversa que inclou catòlics dels biòtops menys afavorits- semblaven, en conseqüència, tan estranys (i tan radicals) com aquestes cares llargues que en el seu moment no es van alegrar de la victòria de la selecció de Vicente del Bosque.
Ja coneixem el poder dels mitjans en la fabricació d'una realitat a part (subvencionada), que va reforçar el somriure apaisat i fix de les locutores (com si també a elles els haguessin arribat els beneficis de la gràcia, mai se sap) i la col·laboració entusiasta de la Casa Reial, introduint-se ella mateixa (com diuen els nord-americans, mestres del show bussiness) com a catòlics devots i submisos al Papa, elecció personal molt respectable, però una mica incompatible amb la representació, a això es dedica la Corona, de la direcció d'un Estat que es declara aconfessional, eufemisme de laic. És a dir que tots els amplis recursos de l'Estat es van invertir en l'èxit i lluïment del Papa, una cosa que va força més enllà de les obligacions -sagrades- de l'hospitalitat i de l'imperatiu legal del respecte democràtic.
I això malgrat que són ben conegudes les preferències polítiques del Vaticà (Ratzinger s'ha entrevistat quatre vegades amb Rajoy enfront de tres amb Zapatero i això que el primer ni governa, ni potser arribi mai a governar). També demostra que els socialistes no renuncien a pescar vots en les aigües temoroses de certes classes mitjanes i que la presència dels purpurats els fa segregar adrenalina.
