El nostre és un poble que no estima els seus mestres. Primer retallaren el sou dels professors. Ara rebaixaran els pressupostos, i això significa una amenaça a la qualitat del sistema educatiu. Faran falta mestres de suport, recursos didàctics, beques, activitats extraescolars, diners per al manteniment dels edificis, hores d'atenció als alumnes, als pares, cursos de formació permanentÉ Faran que el pes de la crisi vingui a caure sobre l'escola pública. I no és suficient posar-hi imaginació, també és necessària l'assistència econòmica. L'escola de qualitat no surt barata. Farà falta una política educativa convençuda que el fracàs escolar és, en definitiva, el fracàs d'una societat.
Durant aquell temps en què vaig fer de mestre -per espai de cinquanta anys- vaig viure convençut que la formació i l'estudi procuren una més alta qualitat de vida, que els pobles progressen pels camins que menen a l'aprenentatge científic i a la recerca, que vivim en un món que hem d'aprendre a conèixer a través de les paraules. Potser aquest és un dels encants del vell mite bíblic: l'home que observa la vida i posa nom a cada descoberta. I l'escola hauria de contribuir a aquest aprenentatge: a mirar les coses que constitueixen el nostre ecosistema i a descobrir el sentit de les paraules de què ens servim per entendre'l.
Encara vaig conèixer aquells vells mestres que s'havien alliberat del naufragi, després de la guerra. Amb ells s'havien salvat algunes de les idees sobre l'educació que havien definit la política de la Segona República. Va esser el col·lectiu més perseguit i humiliat pel règim que sorgí de l'alçament militar de 1936. Havien vist com els tancaven les escoles i hagueren de suportar l'escarni dels tribunals de depuració, les presons. Vaig conèixer els mestres de la postguerra: sovint malfiats, però generosos, maltractats per la fam. He conegut els mestres encara capaços d'enquimerar-se amb la llei d'educació de 1970. Una quimera que vorejava la ingenuïtat. He conegut els mestres esforçats a promoure l'estudi de la llengua catalana, que ens és pròpia, i el coneixement de l'entorn que ens abriga. He conegut els mestres malalts, cansats de tants d'esforços a vegades inútils. Els mestres, sempre acusats de tenir excessives vacances. També n'he conegut de mediocres, incapaços d'encendre ni una sola espira. D'altres, que havien fet de l'adulació al poder i del servilisme el seu estil.
He conegut mestres exemplars, modèlics, capaços de fer de cada descoberta un triomf de la intel·ligència, exigents amb si mateixos, compromesos en la formació de persones solidàries i lliures, de ciutadans lúcids amb ganes d'implicar-se en la construcció dels valors democràtics. He conegut mestres -en podria dir els noms- que posaven la creativitat i l'enginy a la base dels seus projectes i sabien fer que cada experiència tingués un aire nou.
M'agrada veure els mestres d'ara que lluiten per la seva dignitat, per la dignitat de les seves escoles. No sé si els puc dir que resisteixin.
