La darrera enquesta -dilluns, a El Periódico, un diari gens sospitós de peperisme- apunta a una majoria més que absoluta del PP, tant que li sobrarien entre deu i quinze diputats. El PSOE patiria una derrota històrica i perdria entre quaranta i cinquanta diputats. Rajoy es trobaria doblement enfortit per una victòria aclaparadora i per la feblesa de l'oposició, ja que Rubalcaba tindria prou feina a llepar-se les ferides, i el PSOE entraria en un procés d'introspecció que el deixaria sense bufa parlamentària durant una temporada -si fa no fa, el que està passant al socialisme català després de les desfetes acumulades de les eleccions autonòmiques i municipals.

Tot i això, Rajoy no podrà fer el que vulgui, perquè l'economia espanyola està sota vigilància i el cap de govern, sigui el que sigui, té un marge de maniobra limitat en la matèria que interessa més els electors d'ara mateix, que és l'economia i els seus efectes. El nou president farà el que li deixin fer o li manin els que tenen la paella del deute pel mànec. Però en la resta de matèries, i fins i tot en aquesta de portes endins, tindrà carta blanca. Al senyor Mercat li és indiferent si es debat la mort digna o si es privatitza la televisió pública. Tampoc no li importa gaire la implantació del copagament sanitari o les subvencions a les escoles d'elit. El que vol és que es garanteixin l'equilibri i la solvència tant dels comptes públics com del sector financer privat.

I al senyor Mercat tampoc no li interessa el repartiment territorial dels ingressos i les despeses: els inversors no tracten pitjor l'Alemanya federal que la França unitària i centralista. Encara més: el Financial Times deixarà de queixar-se del dèficit autonòmic el dia que el Madrid polític, que parla del que parla el PP, deixi de fer-ne escudella. En conseqüència, Rajoy tindrà via lliure per decidir si fa cas o no fa cas de les demandes de pacte fiscal que li formuli el Govern català. Potser serà una de les poques decisions amb conseqüències econòmiques que podrà prendre lliurement.

Amb quinze diputats per sobre de la majoria absoluta, el PP no necessitarà per res CiU, però en canvi CiU necessitarà la benvolença del PP per millorar les finances de la Generalitat, sigui per la via del pacte fiscal o per les del peix al cove i el tercer Majestic. I el fet cert és que la crisi del deute i els efectes de la recessió abocaran Rajoy a una situació de manta curta en la qual, per complaure un territori, haurà de desabrigar-ne un altre. Si cedeix a les demandes catalanes serà per un preu, i alt. No trigarem a saber-lo.