Cada setmana que passa el cargol que premsa l'economia rep un nou gir que la comprimeix més. La pregunta és, fins on? Fins quan hem d'anar baixant? Fins que fem els deures. Però, quins exactament?
Sovint m'he referit al fet que cal igualar el nivell que tenim amb la riquesa real, diferent de la fictícia que vam viure arran de la bombolla immobiliària i dels anys d'excés d'endeutament públic. Per un costat hem d'augmentar la productivitat de la societat, per un altre, cal resoldre el sistema financer i, finalment, es necessita un pla per donar impuls a l'economia. Aquest impuls serà en forma de més injecció monetària al sistema, fet que farà créixer el consum, la inflació i abaixarà el preu de l'euro en relació a altres monedes, tornant-nos alhora més competitius al món. Però per poder fer això primer cal fer els deures.
Un dels més complicats de fer és el bancari. Tenim uns bancs paletes i volem uns bancs industrials. Fa trenta anys que tinc tractes amb els bancs i sempre he tingut clar que entenien molt en pisos i molt poc en màquines. En els anys que anava a visitar els bancs m'argumentaven que, si el crèdit d'una hipoteca no es pagava, almenys els quedava l'immoble. En el meu cas els quedava la maquinària, a la qual cosa em responien, "...i què vols que en faci d'una màquina?". Ara sabem la resposta, el mateix que amb l'immoble, el que puguis. Puc assegurar que la pregunta es deu al baix nivell professional del sistema bancari espanyol. Un banc que vol entendre d'un sector ha de treballar, ha de seguir-lo, entendre'l. Només així podrà avaluar la bondat d'un projecte. Però no, només han volgut entendre de rajols.
El problema de la banca espanyola és patètic. El crèdit que té amb el sector immobiliari va passar de ser de 10.000 milions d'euros a l'any 1992 fins a 303.000 milions d'euros a l'any 2007. Els bancs pretenien que amb el temps els pisos es poguessin anar venent per disminuir aquesta xifra i de mica en mica disminuir la dependència però... sabeu quin és el crèdit que tenen ara en immobles? 308.000 milions d'euros. No només no baixa sinó que puja. Hem sabut que uns 50.000 milions d'aquesta xifra corresponen a solars sense edificar, amb valor proper a zero. Si donem per suposat (jo ho faig) que els pisos hauran de tenir un valor del 50% del que tenien l'any 2007 per possibilitar a la gent que els pugui comprar, el valor de l'actiu immobiliari del sector bancari pot tenir una pèrdua de 180.000 milions d'euros. Amb aquest llast és impossible que els bancs tornin a funcionar.
Què podem fer per digerir això? Una solució és crear un banc dolent al qual se li hauria de transferir aquest regal. Hauríem de saber el preu que cobrarem als bancs i d'on surten els recursos públics per fer-ho. Una altra solució és deixar caure les institucions més petites i que el sector públic es faci càrrec de l'assegurança dels dipòsits. Finalment, una tercera solució és deixar els bancs com estan, fent la penitència durant el temps que els calgui, i generar una nova via de finançament públic. Es podria tornar a crear el banc d'inversió industrial i el banc hipotecari, privatitzats fa anys. Penso que pot ser la millor solució mentre els bancs fan la travessia del desert.
Sovint es posa com a element negatiu de la nostra economia el nivell atomitzat de les empreses. Això és així, almenys a la indústria, perquè és el que el sistema bancari ha permès. La meva experiència diu que mai hi ha hagut un sistema financer privat amb possibilitats per finançar projectes a 15 anys. Sense això és impensable que es puguin fer inversions d'un cert nivell, cosa que a la llarga té com a resultat un teixit industrial amb poc capital. Aquesta experiència ens ha de fer veure que la sortida al sistema financer ha de resoldre també aquesta disfunció si el que volem és reindustrialitzar l'economia. La Generalitat, amb l'ICF, pretén engegar una fórmula mixta amb la banca aportant sistemes d'avals, però només és un pedaç pel moment actual.
El temps s'ha acabat per al sistema bancari, essent hora de posar-lo a rega. Això també demana el canvi de la direcció econòmica del país. Com podem admetre que la direcció financera la porti algú que en lloc de fer de banquer ha fet de paleta? Creieu que podem assumir que cap d'aquests dirigents ens doni lliçons de què hem de fer, després de veure durant trenta anys la seva ineptitud? Amb quina autoritat poden dir a un empresari, que ha reinvertit els guanys de tota la seva vida a l'empresa, que per continuar treballant ha d'hipotecar el seu habitatge, que si no ho fa vol dir que no confia en el projecte i que el banc no té per què confiar en ell? No haurem de demanar també al director de l'oficina bancària que avali el dipòsit que hi tenim perquè li hem perdut la confiança?
Cal urgentment un canvi de direcció al sistema bancari. És un problema moral i d'intel·ligència social. La forma més ràpida de crear treball és la d'impulsar la millora de les empreses que encara queden. Les inversions per millorar aquestes empreses necessiten finançament adient, cosa que s'ha de preveure fora del teixit financer actual. El banc de crèdit industrial no era cap meravella, però ara pot ser una oportunitat per al creixement que ens cal. El crèdit al consum i el crèdit a la venda poden quedar igualment a mans dels bancs actuals esperant que purguin els seus excessos de borratxera, la seva ressaca.
Necessitem bancs industrials que no entenguin d'especulació.
