La fi de la violència d'ETA, presa amb totes les reserves del món, pot semblar que des de les comarques gironines ens afecta poc. Més enllà de controls policials sorpresa a l'autopista o a l'estació ferroviària de Portbou, hem tingut l'ombra de l'atemptat terrorista a Roses, la qual cosa ja ens hauria de fer reflexionar.
En un joc de miralls més o menys interessat, una part del nostre nacionalisme s'ha volgut deixat seduir per una suposada càrrega romàntica d'una organització brutal i terrible. Que tan aviat podia fer-se present en atacs a quarters, sense importar-los la presència d'infants a l'edifici, com en uns grans magatzems barcelonins que demostrava que els cervells que dipositaven els explosius vivien en un odi salvatge i en una percepció de la realitat bojament radicalitzada. La imatge d'un Ernest Lluch assassinat perquè amb la paraula i el valor d'aquesta denunciava la violència, és la força d'una democràcia que ha d'acceptar la diferència i la reivindicació pacífica, però que mai s'ha de deixar inhibir davant la força bruta com a argument màxim. Som en una època de canvis, en una etapa històrica, en tants aspectes. Mirin la fi de dictadors àrabs sanguinaris. Potser ara vivim els moments de la fi d'una violència ancestral que fa 171 anys que ensangona la nostra terra esgrimint ideals diversos, des de les carlinades, fins ara. Perfeccionar la democràcia és un esforç continu. Les societats més estables i segures són les que enfronten els seus problemes, i que donen drets i ofereixen oportunitats als seus ciutadans; no aquelles que els converteixen en súbdits o en mers pagadors d'impostos en època de crisi.
