L'única gran amenaça real per al periodisme són els números vermells. Uns números vermells que el fan més dependent de tot i de tothom: de les institucions, dels clans i dels favors. Aquests dies la política es dol públicament per la difícil situació (fins i tot pels acomiadaments i tancaments) dels mitjans de comunicació privats i també públics. Fals! En general no em crec ni una paraula d'aquest dol que expressen. El poder partidista només entén els mitjans de comunicació d'una manera: ficats dins de la seva trinxera o ignorats. I la política té ara mateix una oportunitat d'or per acabar amb aquesta gran molèstia que són els mitjans independents. Només cal tancar l'aixeta de les ajudes o exigir obediència màxima a aquells que les reben. És aquest el risc de mort del periodisme i no per l'anarquia 2.0.
Les xarxes socials són una nova revolució social que porta cap a una altra dimensió però que en cap cas posa en dubte les essències del periodisme. El periodisme és un ofici que consisteix a explicar fets i històries amb la màxima precisió i honestedat possibles. Per exercir-lo s'utilitzen tècniques que habitualment s'adquireixen i evolucionen a base d'actitud, canes i milions de caràcters. Les xarxes socials no posen en entredit el periodisme. Actualment les xarxes són una eina de comunicació -també un joc- d'amics i de seguidors que s'intercanvien de tot; no són periodisme sinó un nou ferrocarril per a la humanitat. Un pas evolutiu més i com a tal un nou oceà electrònic amb trilions d'històries notables, informacions destacables però ple de desordre, rumors, veritats i mentides.
No es pot negar que Internet ha contribuït a situar en números vermells el negoci que sosté el periodisme i a posar en crisi l'ofici com s'ha entès fins ara. Possiblement perquè com tot en aquest país, els mitjans també s'havien botit i sobredimensionat. En l'actualitat s'és al principi del camí d'una catarsi del periodisme. Tothom té teories al respecte però segur que cap s'acosta a quin serà el resultat final de la mutació (són teories tan precises com les pel·lícules de ciència-ficció dels anys 70 imaginant l'any 2000). Sigui com sigui aquest final, sempre caldrà algú que sàpiga anar a trobar les històries, contrastar-les, esculpir-les i servir-les amb gràcia. Els suports tradicionals (ràdio, premsa i televisió) seran molts més. De fet ja ho són. Però sempre caldrà una firma que sàpiga construir i donar crèdit a les històries publicades. Sigui al diari, a la ràdio, a la tele, al bloc o el que vindrà al darrere. Però amb un sol requisit indispensable: la independència. El valor més amenaçat en aquests temps de penúries i incerteses.
