o em resulta gens còmode, per ser tan ine?vitablement massa nostàlgic, retre el meu homenatge "personal" a una de les més grans escriptores (és el meu parer) de la meva generació postfranquista. Perquè aquesta gran senyora d'una impecable, curta i intensa obra literària, sempre em farà dubtar, amb la seva extrema timidesa, si ella no ha estat mai conscient dels seus prodigis agitadors i efervescents de la seva immensa sensibilitat creativa. O sí, que és el que penso, encara que mai li ha interessat prou cap mena de reconeixement. És la grandesa de la seva sàvia indiferència.

Era una noieta universitària que va venir de la mà del seu germà -estimadíssim Ramon-Terenci- al 45 del carrer Muntaner de Barcelona. Hi havia, cada divendres, a casa de la Maria Rosa Prats, amb qui ella i jo ens vàrem inventar la revista Presència de Girona, una improvisada trobada convocada pels astres del "diguem no". L'Ana -ho recordes, amiga?- no tenia ni vint anys, asseguda (la veig) sobre la falda del seu germà, immensament tímida, quan ens va proposar a tot aquell equip de tanta gent lletraferida arribada al 45 del carrer Muntaner, que aleshores només es deien Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Ramon Moix, Angel Carmona, Josep M. Castellet, Ovidi Montllor... Gent tan estimada, ens va proposar un tema altament perillós en aquells moments en què els estudiants ja es revoltaven arreu del país. Comprometadora proposta la seva de la Carta de una estudiante. Fins i tot, de Girona va arribar a Galícia i el gallec Fraga ens va arruïnar. Per la teva culpa... estimada amiga.

Després tantes altres aventures i desventures viscudes que tu i jo sabem. I ara el teu magnífic llibre sobre la irrealitat del no pot ser.

La teva experiència que t'obliga a oblidar la poesia.