El carrer, que un dia va ser seu, ha acabat essent propietat dels bancs i dels fons d'inversió, però mai dels ciutadans. Tanmateix, quina vida més buida i trista han de tenir els que s'alegren de la mort plàcida d'un nonagenari, al llit i envoltat dels seus. Dec ser primitiu, però la mort a edat avançada de la gent que no conec no em provoca el més mínim sentiment d'alegria ni de dolor, es diguin Fraga Iribarne o Teresa de Calcuta. Han viscut com han volgut i han mort quan els tocava. Que passi el següent.
Racionalment -no èticament- es pot entendre l'alegria per una mort si aquesta és beneficiosa. Així, la mort de Luther King va alegrar els racistes, la de Franco els demòcrates o la de Paquirri a Avispao, que s'hi jugava la pell. La d'un avi retirat només alegra a qui no té més motius d'alegria en la seva existència. A mi me'n sobren.
A mi, Fraga, ni fu ni fa. A Casablanca, Bogart/Rick respon a qui li pregunta si el menysprea: "Si arribés a pensar mai en tu... probablement sí". No estic segur que si jo hagués pensat mai en Fraga hauria sentit menyspreu. Que va ser ministre de Franco? No m'afecta. Que era nacionalista espanyol? Com n'hi ha també de catalans. Que era molt de dretes? I jo molt d'esquerres. Ja he confessat que sóc primitiu, i com a tal em moc per sensacions més que per ideologies. De Fraga sé que (amb només Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo) va mantenir la dignitat i no es va ajaure a terra davant els trets del 23-F. I sé també que malgrat les diferències ideològiques va ser amic de Castro i de Cuba. Només per aquests detalls me'n refiaria abans d'ell que dels polítics que avui habiten els nostres parlaments -català i espanyol- omplint-se la boca de democràcia i de llibertat.
Fraga es va fer demòcrata perquè va entendre a temps que la democràcia assegura que els votants sempre siguin més estúpids que els governants: com més idiota és un governant, més ho són els seus electors pel fet d'haver-lo votat. Veure tanta estupidesa l'ha acabat matant.
