Aquesta setmana, servidor de vostès ha llegit, amb la passió amb la qual només pot fer-ho un fan de la música rock, un excel·lent article del periodista Rafael Ramos titulat "El miracle de Dartford". Els títols sempre són importants i en aquest cas no cal dir que és encertadíssim a l'hora de captar l'atenció del lector. Quina mena de miracle, sempre relacionat amb el rock, va passar en aquesta localitat? Per començar, cal dir que Dartford, explica Ramos, es troba a 25 quilòmetres de Londres i que actualment és una ciutat dormitori colpejada per la crisi i pel tancament d'indústries produït ja fa força anys. Però va ser precisament aquí on van néixer, viure i anar a col·legi dos nens que després, de grans, esdevindrien extraordinàriament coneguts per més d'una generació: Mick Jagger i Keith Richards, el cantant i el mític guitarrista dels Rollig Stones.
Ara bé, per què l'autor de l'article parla precisament de "miracle"? Podria semblar una mica exagerat, en efecte, però cal tenir en compte que el matí del 17 d'octubre de 1961, a l'andana número 2 de l'estació de Dartford, Mick Jagger, de 18 anys, i que anava a la London School of Economics, i Keith Richards, de 17, i que assistia, carregant la seva guitarra Hofner, a l'Escola d'Art Sidcup, no s'havien vist des que havien anat plegats a la mateixa escola de primària de Wentworth. Però aquell dia el destí va voler que Jagger es fixés en la guitarra que portava Richards, i que aquest veiés els discos de blues de 33 rpm que Jagger portava sota el braç. Va ser així com van iniciar una conversa, que es va perllongar al tren durant 25 quilòmetres, fruit de la qual al cap d'una setmana Keith ingressava en el grup d'en Mick, els Little Boy Blue and The Blue Boys, una formació que l'any següent passaria a dir-se The Rolling Stones i en la qual ingressarien també Ian Stewart (el sisè Stone, sempre a l'ombra) i el malaurat Brian Jones.
Què hauria passat, però, si aquell matí del 17 d'octubre de 1961, a l'andana número 2 de l'estació de Dartford, el fill de 18 anys del senyor Jagger, professor universitari i per tant de classe mitjana, no hagués volgut saber res del fill de 17 anys del -senyor Richards, de classe treballadora, fill al seu torn d'un músic de jazz desconegut? Doncs que potser els Rollings (com els he anomenat sempre) o els Stones no haurien sigut el mateix, ni molt menys. Sortosament per a nosaltres, però, l'afició a la música, concretament al blues, d'aquells dos nois va ser molt més important que no pas la classe social de les seves respectives famílies. Per cert, permetin-me un incís per apuntar que si ambdós xicots anglesos haguessin estat personatges d'una novel·la de Virginia Woolf (per no parlar de Charles Dickens) de ben segur que mai no s'haurien dirigit la paraula. Però, repeteixo, afortunadament, estem parlant d'octubre de 1961 i llavors, tímidament, els temps començaven a canviar, com aviat cantaria Bob Dylan.
Per tant, i gairebé mig segle després d'aquell matí d'octubre, les autoritats de Dartford estudien la possibilitat de posar una estàtua a l'andana número 2 de la seva estació per commemorar aquella trobada o retrobament; més que res per atraure, no cal dir-ho, una mica de turisme musical a la seva deprimida localitat. La pela és la pela.
Ara bé, tornant a la possibilitat que aquell parell de joves no s'haguessin dit res aquell 17 d'octubre del 61, haig de confessar que sovint he intentat imaginar-me (diguin-me fantasiós si volen) com haurien estat els Beatles amb Mick Jagger de cantant, o sigui, com un quintet. S'ho imaginen? No hi hauria hagut un escenari prou gran per encabir-hi tres personalitats tan fortes com ara les d'en John, d'en Paul i la d'en Mick. Hauria estat completament impossible. I això per no parlar de la mena de música que feien, perquè el pop d'uns no tenia res a veure amb el blues i el rock dels altres. I què me'n diuen dels Rolling Stones com un quartet, com els 4 de Liverpool? O sigui, bateria, baix, dues guitarres i res més. Sí, potser sí. Amb la veu rovellada d'en Keith (que ha cantat sovint un parell de temes seus i que té com a mínim un disc en solitari publicat) potser se n'haurien sortit. Però l'espectacle dalt de l'escenari hauria perdut molta força.
Per anar acabant aquest article, però, crec que els dec una explicació. O sigui, amb els temes d'actualitat que hi ha i dels quals disposava per escriure un article, que si el boicot a les autopistes de pagament, que si el retorn temporal dels controls fronterers, que si l'adéu d'en Pep Guardiola, que si la propera apujada de l'IVA del Govern del Partit Popular (que, per cert, van dir que mai no apujarien impostos), que si la crisi financera, econòmica, social i de valors (que a hores d'ara ja ha esdevingut com una mena de "pesta" de l'edat mitjana, però moderna), com és que he acabat comentant un article d'un altre autor? Mirin, sincerament, amb la mà al cor i amb total honestedat: perquè em venia de gust canviar de registre, o si volen, de rotllo. S'hi han fixat que fins a aquest precís moment no havia escrit la paraula "neoliberals"?
