Les autopistes de peatge de Madrid i l´Alacant-Cartagena-Vera acumulen un forat de 3.800 milions que, pel que sembla, pagarem entre tots. De moment, el govern els va injectant diners perquè continuïn funcionant, però el seu futur no està gens clar perquè no reben ni un terç del trànsit esperat.
El mecanisme a través del qual ens menjarem la pasterada encara no és clar. Una alternativa és que l´estat es faci càrrec del farcell, però ni el deute ni el dèficit permeten aquestes alegries. Una altra és convertir en vies de peatge les actuals autovies gratuïtes, perquè no siguin competència de les altres. I una tercera és treure els diners de les autopistes de peatge que sí que tenen beneficis a canvi d´allargar el seu període de concessió; atès on són aquestes autopistes, ja podem dir que els catalans pagaríem la major part de la factura. A part d´això, cal no oblidar que les autopistes foradades es van construir amb una gran col·laboració, en crèdit i en subscripció de capital, d´unes entitats financeres avui nacionalitzades, el forat de les quals també estem pagant entre tots. Les pèrdues, per tant, ja s´estan socialitzant, i més que ho faran.
Les pèrdues se socialitzen, però no així els beneficis, que n´hi ha hagut. Els van obtenir els propietaris de terrenys que van aconseguir bons preus d´expropiació després d´acudir als tribunals. Els van obtenir aquelles empreses constructores que en el seu moment van cobrar les corresponents factures. És una creença acceptada que el gran negoci de l´obra pública per concessió rau en la fase constructiva. Aquests són ingressos segurs, que paguen els accionistes i els bancs. Després, l´explotació ja té més riscos. Si hi ha molt risc del banc i poc risc de l´accionista, i si aquest últim guarda alguna relació amb el constructor, l´assumpte es comenta sol. També moltes de les promocions immobiliàries que s´estan menjant les caixes bancaritzades van produir legítims ingressos als que van vendre el solar i als que van aixecar les parets; després del concurs de creditors de la promotora, la caixa es va quedar el deute incobrable i els habitatges invendibles.
El diner no es destrueix ni s´evapora, només canvia de lloc. Quan es descobreix un forat financer cal sospitar que en un altre lloc s´ha aixecat una muntanya d´enriquiment. I tant de bo que aquests diners es trobin encara entre nosaltres, i no a Singapur, posem per cas.
