DES D'UN BALCÓ DE LA PLAÇA DEL VI

Durant molts anys va ser una realitat el pas per la plaça del Vi dels enterraments de militars i la presència de noucasats que anaven a fer-se la fotografia en l'establiment de l'Octavi Unal. I totes dues coses cridaven l'atenció no només d'aquella vella minyona, sinó també de molts veïns. La proximitat de l'Hospital Militar, emplaçat en l'antic convent de la Mercè , feia que sovintegessin els enterraments que obligatòriament havien de passar per la plaça del Vi, en el seu trajecte cap el Portal del Carme, on s'acomiadava el dol, prèviament al trasllat fins al cementiri. I realment els enterraments de soldats anaven acompanyats de la música de regiment que interpretava una marxa fúnebre. Marxa que, en ser sempre la mateixa, els veïns d'aquella barriada ja se sabien de memòria. Si l'enterrament era d'un oficial, cosa ja no tan freqüent, el protocol era encara més complicat. A més de la música hi havia desfilada d'una formació, en relació amb la graduació del difunt. Una companyia, si es tractava d'un capità, un batalló si el mort era un comandant, i un regiment si un coronel. I en acomiadar-se el dol es disparaven les salves d'ordenança.

També passaven per aquella plaça els seguicis mortuoris dels feligresos de la parròquia de la Catedral. Procedents del temple del Carme, tots passaven per la plaça del Vi. Aquests no portaven música, com els dels militars, però la campaneta que anava tocant l'escolà que portava la Creu alçada que precedia la comitiva, atreia l'atenció de molts veïns, que també sortien al balcó. Eren temps en què no hi havia tantes distraccions com ara i el pas d'una comitiva fúnebre suscitava variats comentaris. Si es tractava d'una persona distingida o d'un modest ciutadà o d'un pobre de solemnitat. Si hi assistien cinc, set, nou o onze capellans, o si només el vicari de torn. Si el cotxe era senzill o el de més luxe. Si els cavalls portaven o no plomalls. O en casos excepcionals si els cavalls eren quatre o sis. Si els que formaven el dol anaven compungits o indiferents. Si vestien d'acord amb les circumstàncies. Si l'acompanyament era més o menys nombrós.

Quan el difunt era un capitular de la seu l'expectativa pujava de to. Prèviament s'ha?vien sentit les campanes de la Catedral, que en aquell temps se sentien de tot Girona. Precedia el cotxe fúnebre el Capítol en corporació, ostentant els vistosos hàbits corals. Preste, diaques i bordoners abillats amb ornaments negres. Si a més de capitular, el difunt tenia càrrec al Seminari, hi assistien els seminaristes, tots amb vestit talar i les corresponents faixes blaves o vermelles si eren retòrics o filòsofs.

Encara que els casaments a la minyona del senyor Pla no li diguessin res, però pel que diu bé hi posava atenció, sí que atreien la curiositat del veïnat. Eren temps en què es feien molt poques fotografies. No s'estilava el tipus de reportatge com s'ha fet posteriorment. El més normal era que els nuvis, en sortir del temple on s'havia celebrat la cerimònia, acudissin a l'estudi del fotògraf, i entre aquests el de l'Unal era dels més prestigiosos. Si el casament se celebrava a les cinc, a les sis o a les set del matí, cosa bastant freqüent, per acomodar-se als horaris del tren per emprendre el viatge de noces, no era possible anar a cal fotògraf. En aquest casos, passats uns dies i ja de retorn del viatge, un dia qualsevol es tornaven a vestir com el dia del casament i es feien presents a l'estudi fotogràfic per obtenir la certificació gràfica del seu nou estat. Però ja sense espectacle ni que ningú se n'adonés.

Era en celebracions de més categoria, i en horaris propers al migdia, que un cotxe engalanat parava davant de ca l'Unal i baixaven els noucasats per fer-se la foto de ritual. I en aquests casos l'expectació solia ser considerable. Algunes de les fotos de casament, les que havien quedat més bé, o les que protagonitzaven una parella ben coneguda a la ciutat o d'un cert relleu social, eren exposades a l'aparador de l'establiment. I en aquest cas eren objecte de l'atenció per part dels que passaven per sota la volta de la plaça, i especialment d'aquelles persones, especialment senyores de certa edat, que dedicaven la tarda del diumenge a anar a mirar aparadors.

Un altre destacat escriptor gironí, Joaquim Ruyra, en la seva obra El primer llustre d'amor també ens explica el que veia des del balcó de la seva casa de la plaça del Vi. De jovenet es passava hores en el balcó estudiant, però també posant atenció al que passava al carrer. No hi havia gaires novetats, generalment l'ambient es mantenia silenciós; però en un moment donat se sentia el rebombori ocasionat pel pas d'algun d'aquells voluminosos carros de transport de mercaderies, que ja feien notar la seva presència quan de la plaça de l'Oli accedien al carrer de Ciutadans, dirigint-se a la plaça del Vi. El trepidar de les rodes i de les ferradures dels cavalls que arrossegaven aquells monumentals vehicles es feien sentir de lluny. I en passar un d'aquells carros per sota el balcó del domicili del jove estudiant i futur escriptor, aquest se sent tocat en els seus sentiments per l'aparició d'una joveneta que apareix sota el tendal que protegeix el contingut d'aquell carro.

Les comitives fúnebres, els noucasats que anaven a fer-se la fotografia testimonial, i el pas dels aparatosos carros de transport, alteraven la quietud i la monotonia de la plaça. Però en circumstàncies especials es produïen fets més transcendents i no només sortien els veïns als respectius balcons, sinó que la plaça s'omplia de gom a gom i es podien sentir ostentoses aclamacions o crits de protesta. La presència de personalitats. Especialment quan els reis s'allotjaven a Casa Carles. Esclats revolucionaris. La proclamació de la República, amb el destronament d'un rei que anteriorment havia estat entusiàsticament aclamat en aquella mateix plaça. La plaça del Vi ha estat, és i serà el centre de ressonància de la vida ciutadana de Girona.