o m'agraden l'escrache, ni el cor a la porta dels jutjats ("assassí", "lladre"), ni les dones que feien mitja a les execucions a les pel·lícules de Pimpinela Escarlata. De l'escrache al PP no agrada ni el nom. "Quin escra?che? Què és això d'escrache? Assetjament, assetjament!". Algun "spin doctor" es va guanyar el sou dijous passat, ho va incloure a l'argumentari i no paren de repetir-ho diputats i tertulians. ?Tenen raó. Assetjament és ?"perseguir, apressar, importunar algú amb molèsties o requeriments". I?

L'escrache o assetjament és pitjor quan el veus que quan el penses. Els jutges, que han de pensar-lo, el veuen com un conflicte entre dos drets, el de reunió i el d'intimitat (perquè no hi ha violència física, ja que llavors no hi hauria res a pensar). Per això no s'hi val el que diu María Dolores de Cospedal del nazisme pur i dels anys 30 perquè no és el mateix l'afany d'importunar que el d'exterminar, perquè els escraches realitzats fins ara estan dins d'un límit, perquè l'assetjament varia segons qui t'assetja. No cal extremar les semblances, encara que aquest sigui un joc de diferències en el qual es donen dues visions diferents de la paraula domicili: en el desnonament, es perd l'habitatge, el lloc on viure, perquè es va de la casa al carrer; en l'escrache, es pertorba la intimitat, l'espai de la privacitat perquè entra una mica del carrer a la casa. Diu molt de qui relata on s'indigna més la seva mirada.

Tampoc se segueix gaire bé aquest raonament que amb aquest tipus de manifestació es volen violentar el vot i les regles de la representativitat democràtica. Ni aquesta lògica bipartidista amb la qual se sembren sospites cap a l'altre ("els que no són els nostres són els altres") ara que el negoci que es tenien repartit s'esquerda com mai. Haurien d'estar més atents, no només a l'ús correcte de les paraules.