Malgrat que, des de fa mesos, el descens de la prima de risc espanyola ha creat la sensació que la crisi de l'eurozona s'ha relaxat, els últims esdeveniments a Xipre (per primera vegada, s'aplica una quitació bancària als dipositants) i Portugal (negativa del TC lusità a avalar retallades governamentals, imposades per la troica) revelen que la inestabilitat està lluny de resoldre's. Bàsicament, perquè persisteixen dos problemes de fons.

D'una banda, des del punt de vista econòmic, és evident que no s'ha aconseguit l'objectiu perseguit amb la creació de l'euro: la consolidació d'un espai comú, basat en una convergència macroeconòmica entre els Estats pertanyents a l'eurozona. Al contrari: amb els rescats dels últims anys, la fractura entre el Nord (Alemanya i els seus socis) i els perifèrics del Sud no ha fet més que engrandir-se. Amb un missatge últim, després de la crisi a Nicòsia: el cobrament dels rescats haurà de ser assumit per les entitats locals en primer lloc (inclosos els dipositants), abans de recórrer a l'ajuda dels altres socis.

D'altra banda, l'edifici polític-institucional europeu s'ha mantingut deliberadament coix (amb un Parlament i una Comissió que no poden imposar les seves polítiques a uns Estats que, en última instància, tenen l'última paraula). Això provoca grans dificultats a l'hora de gestionar les crisis a l'eurozona (el que no passa, per exemple, als EUA, amb una Reserva Federal i una presidència que van actuar de manera ràpida i coordinada després del caos provocat amb la fallida de Lehman Brothers). I tot això pot generar, als països afectats per l'austeritat, una clara temptació: la d'abandonar l'euro. Les elits portugueses ja comencen a estudiar aquesta carta; només fa falta saber quins actors la jugaran en el seu veí peninsular.