Aquesta expressió es debat entre l'eufòria de la primera part, i la desesperació i interpel·lació de la segona, amb una certa actitud airada. Els joves arquitectes expressen aquest doble sentiment de por i rebel·lia, i demanen atenció alhora que manifesten una crítica àcida.
Amb aquest títol es presenta l'exposició que actualment s'allotja a la seu de la Demarcació de Girona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya; exposició que porta com a subtítol "Exposició de Joves Arquitectes. Projectes Finals de Carrera 2004-2012", i que reuneix això, aquells darrers treballs dels estudiants d'arquitectura en el seu trànsit al món professional.
Podria no tenir més rellevància que una nova edició de les que es porten fent a Girona des de l'any 1987, i que aporten aquesta radiografia de 25 anys de resultats de les nostres escoles d'arquitectura. Durant aquests 25 anys han estat molts els canvis, entre els quals, passar de l'existència de dues úniques escoles públiques d'aleshores, a Barcelona i al Vallès, a les set escoles actuals, sumant-hi noves ciutats, Girona, Tarragona i Reus, i els centres privats de la UIC i La Salle.
Però segurament no és així, no és tan sols una nova edició. Hi ha un punt d'inflexió, una evidència d'una realitat d'un moment en el qual, repassant una feina feta, la mirada ja no és indiferent. Ara la mirada és crítica, és incisiva. Davant el perill que denuncia Noam Chomsky parlant del "pensament emocional que indueix idees, pors, desitjos, compulsions i comportaments impulsius i sense fonaments", pensament que sucumbeix els nostres joves al desànim i la diàspora (renunciant com a país a un gran potencial de coneixements), els joves arquitectes de Girona es revelen i ens interpel·len com a professió i com a societat: I ara què?
De moment, el seu pensament crític, no sols emocional, l'han expressat a l'edifici de la Pia Almoina, seu del Col·legi d'Arquitectes de Girona, on quasi de manera irreverent, els companys Maria Clara Riera, Imma Matabosch i David Aubert, comissaris de l'exposició, han convertit els espais buits i semiactius del col·lectiu dels arquitectes, en una invasió d'idees innovadores i valentes. On l'escala de l'edifici ha esdevingut una nova catedral de vitralls de colors respirats entre transparències (rememorant aquella actitud dialogant i interpel·lativa de l'arquitectura de la pròpia escala amb el seu entorn, allà pels anys 80). I on reivindiquen un lloc que és seu, una capacitat de feina que és seva, una voluntat per demostrar tot allò que de manera exitosa han aprés (fruit també dels guanys socials que el nostre país ha assolit els darrers 40 anys), i amb una actitud col·laborativa, socialitzant, cooperativa, imaginativa i crítica.
I ara què? Ara és l'hora de la societat. L'arquitectura mai s'havia d'haver desplaçat tant de la seva funció de resposta social, i això ens ho recorden els joves arquitectes. Amb projectes d'intervenció sobre el patrimoni, de tractament en el cosit urbanístic i social dels nostres barris, d'habitatges socials o equipaments públics ens fan saber que la seva és una actitud de col·laborar en redreçar un camí mal traçat, donant resposta a aquelles que són les necessitats bàsiques de la gent.
I ara què? Oblidem tot l'anterior, les castes del totxo, les inversions i refugis dels diners, les icones arquitectòniques, els jocs olímpics i fins i tot la necessitat de protegir el paisatge -en el nou ordre de les coses l'expansionisme és caduc i el paisatge no és motiu de protecció, és un valor-.
Si els joves tenen la capacitat -ho demostra també la demanda internacional dels seus perfils-, si tenen l'interès i l'actitud de cooperació, si són una de les millors inversions del país -sinó de les poques productives-, si estan al marge de certes dolences de la societat -interessos impropis de grup i corrupcions-, no seria el moment de, seriosament, deixar de veure'ls sols com a part dels moviments anti-sistema i incorporar-los com a protagonistes necessaris en el canvi de model d'una profunda modificació de funcionament i de comportament de la societat?.
Stéphane Hessel alçava el seu crit als joves: "Nois, compte, hem lluitat per aconseguir el que teniu, ara us toca a vosaltres defensar-ho, mantenir-ho i millorar-ho; no permeteu que us ho arrabassin". ... "preneu el relleu, indigneu-vos! - comprometeu-vos". Ara és la vostra hora.
