La posteritat reivindicarà com a pensadors superlatius tres artistes plàstics del segle XX. A Dalí, Magritte i Escher, necessàriament per aquest ordre. El pintor català està sent desagreujat amb una gegantina exposició al Reina Sofía. La seva inauguració clausura el lapse d'incomprensió durant el qual només Albert Boadella podia cantar irreverent les qualitats d'un artista hiperfranquista, ja que es va col·locar per damunt del diminut dictador.
Dalí va dissenyar l'aparador del segle XX. Es va concentrar en la superficialitat amb una profunditat sense precedents. Una vegada que l'enginy ha reemplaçat l'art, Ai Weiwei, Maurizio Cattelan i la seva caterva de seguidors executen una revisió pueril o explicada als nens de les incorporacions dalinianes. Els enginyosos hauran de recordar sempre que el virtuosisme tècnic no és l'únic mecanisme que els separa de l'original, ja instal·lat com un clàssic del primitivisme.
L'aparador de Dalí resumeix el contingut de la seva obra en una persona que contempla l'obra de Dalí. Domina la sorpresa com a infal·lible estratègia de seducció. La transgressió enfunda els seus ullals sota un somriure, l'artista fingeix explicar-se en un castellà d'enganxós accent català. No va a la saga de BuñuelLorca, però a cada obra se li reclamen l'anàlisi de neteja de sang ideològica.
El mètode "paranoicocrític" contenia els principis teòrics de Dalí, una estètica a l'altura de l'obra d'art del futur wagneriana. Ningú s'atrevia a preguntar, preveient una boutade. No obstant això, aquest estrany argot defineix la societat contemporània amb notòria precisió. Andrew Grove, cofundador d'Intel en l'epicentre del sisme tecnològic, titula les seves memòries Sólo los paranoicos sobreviven. La diferència és que ja ningú fa broma amb el concepte.
El Dali Lama no només va pavimentar Nova York com l'autopista cap a la celebritat que va gestionar amb perícia. Va fer realitat els seus somnis al costat dels artistes contemporanis, i va ser prou competitiu per allunyar-los d'ell quan amenaçaven amb enfosquir-lo, vegeu el seu cèlebre full de valoracions dels grans mestres de la pintura. Com passa amb la majoria d'aparadors, sempre sorgeix una desproporció entre l'enlluernador embolcall i la frustració dels continguts. Per exemple, els rellotges tous recreen la relativitat einsteiniana, però la seva mida discreta provoca una íntima decepció no sempre confessada, quan sorprenen al visitant del Moma.
Per fi es deslliura Dalí de la seva permeabilitat a la dictadura, però mai se li disculparà que en ell fluïssin amb facilitat les imatges que un altre no concebria en cent vides.
