La finalitat d'obligar a pagar els rescats negligents no era recaptatòria, sinó que pretenia conscienciar la gent del cost econòmic que representa mobilitzar els efectius d'emergències. I no és el mateix un accident que una actitud negligent o irresponsable. En els tres anys i mig que porta en vigor la normativa -des d'octubre de 2009- només s'ha pagat el rescat dels joves que van quedar embarrancats amb el seu cotxe al llit de la Muga l'any 2011. Els nois van acabar al capó del cotxe per evitar que l'aigua els cobrís. L'aleshores conseller d'Interior, Felip Puig, ho va qualificar d'"imprudència flagrant". El cost del rescat va ascendir a 507 euros que van haver de pagar els joves que viatjaven amb el vehicle. Des d'aleshores, cap més. És més, des de l'aplicació de la normativa no s'ha detectat un descens en el nombre de rescats. Ans el contrari, perquè l'any passat se'n van realitzar 913 a tot Catalunya, xifra que representa un increment del 6,5% respecte a l'any anterior. Aquest augment dels rescats demostra que tota normativa no exerceix una funció pedagògica i dissuasiva per si mateixa, sinó que necessita indrestriablement de la part sancionadora. Per què han disminuït els accidents de trànsit a les carreteres i els positius d'acoholèmia? Senzillament perquè les multes i el carnet per punts han aconseguit aquest efecte dissuasiu. Aquella mesura pionera de l'administració catalana ha acabat en paper mullat per la la falta de voluntat sancionadora. A vegades, sobretot a muntanya que és on es registren la majoria dels rescats, no és fàcil discernir entre l'accident o la negligència, però està clar que la normativa s'ha aplicat amb tanta laxitud que ens porta a pensar que la seva redacció va tenir més un caràcter populista que no pas de ferma voluntat en la seva aplicació per conscienciar tots els ciutadans i estalviar el malbaratament de recursos públics.
