Recordo que fa molts anys, quan un servidor era un nen, els diumenges tothom es mudava. En aquells temps, de retrats de Franco i de José Antonio a les parets de les escoles nacionals, hi havia dues menes de roba: la de cada dia i la dels diumenges i dels dies de festa. Pel que fa a les sabates solien ser sempre les mateixes: unes Gorila. I és que els diumenges calia anar a missa i no s'hi podia pas anar amb els pantalons i el jersei de cada dia. Ara bé, el problema es presentava quan s'acabava l'ofici religiós, quan el clergue deia allò de (evidentment en castellà): "Podéis iros en paz", perquè encara quedava una estona per anar a la plaça, fer dos equips de molts jugadors, i jugar un partit de futbol abans d'anar a dinar. Ara bé, havíem de jugar sense embrutar-nos la roba de mudar i sense suar. Quin dilema!
Amb l'arribada a l'adolescència tot allò va millorar força. Es podria dir que llavors anàvem vestits sempre igual de bé o de malament, depèn de com es miri. L'uniforme consistia en botes negres o camperes (a l'estiu vambes o espardenyes), texans, jersei (o camisa), caçadora de cuiro negre (amb les solapes aixecades a l'estil de la portada del Lou Reed Live de 1974) i amb els cabells el més llargs possible. De tota manera, i per ser del tot sincer, s'ha de dir que a l'armari encara hi havia roba, diguem-ne, no pas de mudar, que potser sí, però més que res per posar-se-la el dia de Nadal i tenir la festa en pau. Ara bé, festes mol puntuals a part, d'aquelles durant les quals es reunia tota la família, la resta de l'any s'imposava l'uniforme d'adolescent aficionat a la música rock, i una polèmica constant dins de l'entorn familiar sobre la llargada dels cabells.
Amb el pas dels anys i de les dècades, però, el que s'ha acabat imposant pel que fa a la roba que es porta els diumenges ha estat els pantalons de xandall, tant per anar a caminar per la pista forestal i per la carretera vella, com per estar a casa còmodament. Això, amb el benentès que si cal sortir de casa per anar a fer el vermut abans de dinar o a veure el partit del Barça al vespre, home, no costa res posar-se uns texans i avall. Ara bé, durant el transcurs d'aquestes passejades dominicals amb xandall es pot observar que el personal s'ha acostumat a, diguem-ne, disfressar-se una mica, si se'm permet l'expressió, depenent de l'esport que li agradi practicar els diumenges. Per exemple, els joves que tenen motos de carretera molt potents (ara ho són totes, de potents) no van pas vestits de carrer per conduir-les, sinó que porten uns vestits especials (no sé si són de cuir o d'imitació) que semblen els campions que veuen a les curses que fan a la tele.
Això que acabem d'exposar seria vàlid gairebé per a la totalitat de l'any. Però quan arriba la primavera i el bon temps (enguany li costa una mica), llavors es produeix un autèntic esclat pel que fa a la disfressa (entre cometes) esportiva dominical. Per exemple: els ciclistes. Escoltin, es que fins i tot porten publicitat, com els de debò, els professionals! Això, sobretot entre els mesos de maig i fins que comença el Tour de França, és molt notori en carreteres poc transitades com ara la carretera vella del meu poble, Portbou. Solen fer un circuit, diguem-ne, internacional, mitjançant el qual entren a "Espanya" per Portbou i en surten per La Jonquera. I, evidentment, solen ser ciclistes francesos. I cada cop més noies.
Ciclistes a banda, però, després hi ha els que corren, que són força més discrets (almenys no porten publicitat), solen anar sols, escoltant música amb uns auriculars ficats a les orelles (és com si a tothom l'hi hagués agafat por escoltar el silenci o la natura), i cadascú al seu ritme. També hi ha els que fan triatlons, els piragüistes de diumenge al matí, els que practiquen esports de risc (aquí, al meu poble, no en tenim), i, finalment, els que només van a caminar pels camins del GR. Aquests últims se'ls sol començar a veure a l'inici de la primavera, solen ser gent més gran que els que hem esmentat abans, molts d'ells francesos, i sobretot se'ls reconeix perquè a més de portar una bones sabates per anar a caminar i una motxilla petita per portar-hi el que els cal, solen portar bastons a les mans com els dels esquiadors.
Permetin-me que m'aturi en aquest insignificant detall durant un moment per reclamar la seva atenció. Fixin-se bé, caminar amb l'ajut d'aquests bastons és indispensable. Sí, d'acord, però, per què? Doncs, per fer entendre a tothom que el que fan aquestes persones no és simplement trescar per camins que s'enfilen muntanya amunt i prou, no, res d'això, sinó que el que practiquen és una mena de marxa sueca o nòrdica en general. M'entenen? És a dir, caminar, això ho pot fer tothom i és més vell que l'anar a peu (mai millor dit). Ara, si quan camines portes uns bastons que semblen d'esquiador, home, llavors ja és una cosa completament diferent.
En fi, aquestes són algunes de les disfresses dominicals que es poden veure actualment.
