Una de les curiositats referents al món de la bellesa de les coses és l'anomenada síndrome de Stendhal, que seria un trastorn causat per una sobredosi de bellesa. Aquell escriptor que dóna nom a la singular afecció hauria fet un viatge a Florència on quedaria atuït, afeixugat, tot veient el conjunt de construccions i obres d'art que allí s'han conservat i col·leccionat.

En un capítol del llibre Girona XXI segles, Lluís Muntada diu que el Barri Vell de Girona pot afavorir la síndrome de Stendhal. Podem afegir-hi que, probablement, aquesta situació es produiria durant Temps de Flors. Amb l'afirmació de Lluís Muntada, els gironins ens podem sentir afalagats i alhora presos de responsabilitat, començant per una consciència del que representa conviure amb una patrimoni d'aquesta categoria. Els dies de Temps de Flors marquen un bon calendari en què la ciutat veu ressaltat el seu patrimoni. Temps de síndrome, doncs. Un estudi recent que circula per Girona parla d'un cert atreviment en dir la quantitat de visitants que acostuma de rebre la ciutat en aquella setmana; el que no sabrem mai serà l'impacte sentimental, el grau del goig estètic, l'estima d'una creació que fa més de cinquanta anys que continua. Tot això es pot intuir o recollir en testimonis puntuals, en crítiques concretes o en elogis aguts com, per exemple, aquell que en anunciar-se una reobertura del claustre de Sant Pere de Galligants molts hem exclamat joiosament que ja era ben bé hora de fer-ho perquè és un desitjat retorn, té el valor d'un peregrinar als origens, que és bo -d'ense?nyar a fer memòria cívica.

AraTemps de Flors mostra una crònica acumulada als seus pètals, de vida curta però renadiva, obra dels seus treballadors perseverants. Als ulls del visitant de primera vegada pot semblar que la celebració ja és immemorial, instal·lada des de qui sap quan, aquesta festassa de l'encontre entre pedres i flors. Però tota història té la seva prehistòria, i aquesta té una notícia que mereix ser rescatada; hi ha un vell testimoni escrit que ja expressava un perfil del que ha esclatat en temps modern: és un text del sempre recordat Carles Raho?la, llibre La ciutat de Girona (any 1929). Docte coneixedor de la història de Girona, més enllà de referir-se als fets intrèpids que la varen marcar, Rahola també feia posar atenció en d'altres aspectes de la ciutat, posant la mirada en una vida més amable, com si ja volgués avançar cap a un canvi de direcció d'aquella sacralitat, la de cròniques i pensaments immutables. En el capítol "Millores urbanes" del llibre citat fa observar "els petits jardins construïts a la plaça del General Marvà, que mereix respecte i és com la purificació d'un lloc en el qual, en les lluites civils del segle XIX, va haver-hi afusellaments. Ja s'han arranjat parterres a la plaça de Sant Agustí i a la del Marquès de Camps". Aquesta era gairebé sencera la llista dels jardins de l'època. Rahola prepara l'ànim gironí amb una plantada de somnis : "No oblidem que les flors sobre l'herba avellutada són sempre una nota de color i d'alegria", i acaba el paràgraf amb un interrogant de vertadera avançada: "Per què no hem de posar sobre l'austeritat de les velles pedres l'encís d'unes flors que esclaten gentilment a la llum?".

Doncs bé, aquí torna cada any, cada moment, Temps de Flors que va esclatant com si cada primavera ens convidés a relligar projectes, realitats, desitjos, pretèrit i futur, amb el fons d'un lluminós vaticini que ve a ser, senzillament, el més estimat dels pròlegs de l'actual faula de les pedres i les flors.