Ara ve l'estiu i, amb ell, la inhibició de la identitat. Si no ets algú que pugui ser etiquetat "mediterràniament", com diu l'irritant anunci de cervesa, estàs condemnat a ser confós per un turista més. I comproves, dia rere dia, que no tenir un determinat físic, una mínima morenor, et porta a ser interpel·lat en aquest anglès macarrònic tan característic del nostre sistema educatiu. T'enrogeixes, se t'accentua el blau dels ulls i la calça curta et transmuta la denominació d'origen. Entres en un taxi i et pregunten si ets "english", al súper se sorprenen que compris iogurts i no una dotzena de xibeques. El teu deficient castellà i l'accent tancat porten a l'equívoc del teu interlocutor, que et mira com un visitant de procedència gairebé alienígena. Quan arriben els primers repunts de calor, et tornes un accident paisatgístic, perquè encaixes més amb el perfil de l'estranger que amb el del nadiu. Tampoc hi ajuda gaire que tinguis uns amics una mica cabrons, d'aquests que et diuen "Dimitri" pel teu semblant siberià o que et rebategen com a "nectarina" per les desigualtats cromàtiques de la teva pell. Ells, afortunats, no necessiten fugir de la sobreexposició solar perquè el seu cos encerta a reconvertir-la en un tret mediterrani. Tu, en canvi, saps que estaràs tres mesos lluitant contra els tòpics i preguntant-te si, com en Floquet de Neu, ets el resultat d'una copulació entre tiet i neboda. Però la situació també té la seva conya. D'entrada, perquè et permet veure el teu propi món des d'una distància irònica, i sobretot perquè pots observar les litúrgies estiuenques amb afany antropològic. Revalides, amb sorna, que mai has acabat de sentir-te part de les convencions teledirigides pel termòmetre, i dónes dimensió èpica a la teva pinta d'esquimal al desert. I, per descomptat, et fas un tip de riure quan vas amb el teu fill petit, també amb un físic d'ascendència nòrdica, i davant el desconcert general s'expressa amb un perfecte accent gironí. Tot i ser nascut a Barcelona.
