Fa només tres anys, la majoria de ciutadans de Catalunya tenia un govern socialista a cadascuna de les tres administracions: als seus ajuntaments, a la Generalitat -José Montilla- i a la presidència del Govern central -José Luis Rodríguez Zapatero. Tres anys després, de tot allò en queda ben poc. La tardor del 2010, el PSC va ser expulsat de la presidència de la Generalitat. La primavera següent va perdre un gran nombre d'alcaldies importants, entre elles les de Girona i Barcelona, que liderava des de les primeres eleccions democràtiques. I la tardor ?se?güent va deixar el Govern espanyol en mans de la majoria absoluta del PP de Rajoy. També va perdre la Diputació de Barcelona, que, sobretot durant l'etapa de Jordi Pujol, havia servit de contrapès als Governs de CiU a la Generalitat. Per als socialistes catalans i espanyols s'obria una travessia del desert que necessàriament havia de significar una reflexió seriosa sobre el paper de la socialdemocràcia en una societat canviant i tocada per la crisi econòmica. Per als catalans, a més a més, aquesta reflexió havia d'integrar un fenomen cabdal: el procés de radicalització nacionalista que es palpava en la societat i que va esclatar ara farà un any, la Diada del 2012. Una radicalització totalment contrària al discurs del PSC, que durant dècades s'ha caracteritzat per la capacitat d'integrar militants i votants de diferents orígens en una aposta comuna per una Catalunya autogovernada i que defensa la seva identitat lingüística i cultural i el sentit de poble. Però aquesta integració es torna difícil quan la qüestió nacional és el centre d'un debat polític caracteritzat per una dinàmica de posicions tan incompatibles com suposadament inamovibles entre Barcelona i Madrid. En aquest context, cada vegada que toca pronunciar-se s'esquincen les costures del PSC. Però que el problema sigui complicat no és motiu per discutir-lo a crits davant de tothom, en una actitud pràcticament suïcida, perquè els votants no perdonen aquests espectacles.
