Es difícil i alhora apassionant apropar-se a la plural personalitat de la Montse, exmestra, ànima de l'antic esperit pedagògic de l'Annexa. Escola que, per la seva creativitat, vàrem batejar com "L'Annexa, utopia escolar feta realitat cada dia". La Montse, amb tota una sèrie de grans mestres dirigits per l'amic Llorenç Carreras avui també jubilat, són per la seva personalitat de mestres vocacionals polifacètics i alhora artistes totals, superexperimentals, innovadors que els fa inclassificables. I sobretot difícil de seguir ja que mai es cansen de fer coses. Que els ha fet profundament incompresos per les noves generacions de mestres en excés conformistes i convencionals.

És natural que un artista heterodox com servidor fos un entusiasta seguidor del tarannà de la Montse i en Llorenç i amb els anys de mútues col·laboracions se'n podria esciure un llibre. És evident que un cop d'haver vist, viscut i com estaven decorades les classes i l'ambient general de l'antiga Annexa, és l'escola a la qual en els anys de la nostra infantesa ens hauria agradat poder anar, amb els seus mestres i les seves classes.

A continuació, a través de les preguntes contestades per la Montse en una entrevista de la revista de l'AMPA de l'Annexa, ens explica part de la seva biografia: "Jo vaig acabar el magisteri de molt joveneta i vaig entrar a l'acadèmia Coquard de Girona. Vaig estar dotze anys en el cicle superior, des del qual vaig aprendre molt dels mestres Coquard i Estrac, i de la senyoreta Maria. A continuació vaig seguir estudiant. I com sempre llegir molt, fent tot tipus de cursets. A més vaig acabar per segona vegada el magisteri, diplomatura de Ciència. A la UAB vaig completar la llicenciatura de Psicologia. A l'acadèmia Coquard hi vaig estar fins al 84, que van plegar. El mateix any vaig fer oposicions per entrar a l'escola pública, on vaig estar diversos anys a l'escola Bruguera. Moguda pel prestigi que començava a tenir l'Annexa, com a continuadora de l'esperit renovador dels mestres de Celrà dirigida per Antoni Domènec. Seguint amb la convenció moderna del dret a l'educació, que comença ja als tres anys, vaig implicar-me en aquest segment. Vaig entrar al P3 de bracet reforçant els horaris de tercer i sisè".

Els anys decisius foren quan Llorenç Carreras era el cap d'estudis, reforçat per la Teia i en Ricard i tants d'altres i no parlem després dels seus anys de director. Són els anys més creatius, en els quals es va fer famós "el vell esperit de l'Annexa" com ens recorda Sívori, poeta argentí i pare de l'Ernest, alumne de l'Annexa, en un article homenatge a la Montse.

Ja entrant en l'esperit de l'escola, destacarem: educar en la vida per la vida. Per tant mai s'ha de deixar d'aprendre i treballar per les neurones, que es pot fer sense llapis ni paper, només fent treballar la raó i els enllaços de debò (metacognició). Jo diria que la indiosincràsia Annexa no l'hem de perdre mai de la vida, ans al contrari, millorar-la i aprofundir-la.

Al final de l'entrevista li pregunten: quin consells donaries a un mestre novell? "Primer, estimar molt els nens. Segon, molt d'entusiasme i gust per la feina ben feta. Tercer, ser molt observador i obert a qualsevol modificació. Quart, formació permanent". Per acabar li pregunten: Revela'ns el secret d'on treus l'energia? "De les piles dels meus ninos, que em carreguen cada dia".

Montse! Sempre et recordarem amb el teu aire de fada enèrgica, vital i protectora quan a les nou del matí amb pas ferm davant dels teus ninos marxeu tots cantant, ells agafadets rere les bates, en línia recta entusiasmats caminant cap a les seves meravelloses classes. Classes plenes de vida, llum, colors, fantasiaÉ on es poden trobar la flora, fauna, mites, llegendes de totes les civilitzacions, fins les més remotes galàxies. Allà es retroben l'esperit de Peter Pan i Wendy, inspirats per Jules Verne, ?Einstein i GandhiÉ On hi ha el miracle que tots els nens són ensenyats i convertits per ser nous petits prínceps de l'Antoinede Saint ExupèryÉ