Les administracions espanyoles acumulen un endeutament cada vegada més voluminós, fet que suposa una greu amenaça per a la recuperació que acabem d'iniciar. L'import global del passiu del sector públic arribarà aviat el 100 per cent del PIB. És a dir: l'Estat deurà tant als seus prestadors com el valor de tot el que el país produeix en un any. I els deutes, tard o d'hora, cal saldar-los. La relaxació ara dels tipus d'interès i de la prima de risc fa que aquest desajust resulti més suportable. Que no sigui necessari encendre els llums d'emergència màxima per una conjuntura favorable no significa que l'avaria estigui reparada. Un problema de deute com el d'aquest país no es cura amb més deute. Espanya va deixar de convertir-se recentment en el gran maldecap de la UE. La Comissió, el Govern europeu, creu que les reformes ofereixen els primers fruits. El rescat bancari ha estabilitzat el panorama. Falta molt per donar per desintoxicada l'economia, tot i que els desequilibris romanen sota control i les solucions estan encarrilades, ve a dir el Departament d'Afers Econòmics i Monetaris que encapçala el finlandès Olli Rehn. El comissari no parla així per quedar bé. En altres ocasions pensava el contrari i va ser dur amb Espanya. És un reconeixement definitiu al clima d'optimisme i confiança en la recuperació instal·lat des de començaments d'any. Està a punt de trencar-se un mite incapacitant de la rígida estructura econòmica estatal: la necessitat d'altes taxes de creixement per generar ocupació. El país crea llocs de treball nets amb només unes dècimes a l'alça en el PIB, però a la UE s'aprecia que persisteixen núvols negres: una taxa d'atur "alarmant" i un endeutament descomunal. Per volum, el deute de les famílies concita les màximes preocupacions. Sumava al gener 1,85 bilions d'euros, compromesos gairebé íntegrament en préstecs per adquirir habitatges a preus molt superiors als que avui dicta el mercat. El deute públic era només la meitat, 961.000 milions d'euros. En aquests sis anys de crisi amb dos recessions concatenades, els particulars i les empreses van realitzar un gran esforç per reduir emprèstits. Els governs van esprintar en sentit contrari: augmentant sense fre el seu nivell d'endeutament. Els governants haurien d'haver après que només cal una destinació per als fons que gestionen: invertir en les coses que facin fàcil i còmoda la vida als ciutadans.