Per un decret datat el 27 de març de l'any 1914 es creaven les Escoles Normals masculina i femenina de Girona. Per primera vegada, ara fa cent anys, les noies de Girona tenien oportunitat d'estudiar la carrera del magisteri sense necessitat de desplaçar-se de la ciutat. Anteriorment l'única solució era traslladar-se a Barcelona o a Lleida. Naturalment això encaria els estudis de magisteri. Però especialment creava a moltes famílies un greu problema. Eren temps en què es contemplava amb naturalitat la fragilitat de les filles. I es veien tots els perills si s'enviava una noia jove i inexperta a Barcelona. La gran ciutat espantava una gran majoria de famílies. Lleida ja era una ciutat més semblant a Girona, sense els grans perills que podia oferir una gran ciutat. Però les comunicacions entre Girona i Lleida eren aleshores complicadíssimes. En realitat ho han estat fins a temps molt més propers a nosaltres. No fa pas més de cinquanta anys que el viatge de Girona a Lleida en tren requeria temps, paciència i moltes incomoditats. I per carretera no es féu amb comoditat fins que es construí l'autopista, i especialment quan hem disposat de l'Eix Transversal.
En aquelles condicions les gironines que es decidien a estudiar per mestra era que tenien una gran vocació, com fou el cas de Carme Auguet, figura senyera en el magisteri gironí. Cursà els estudis a Lleida, per després exercir en escoles gironines, i durant molts anys en el que es conegué com a col·legi de Donya Carme, actual Eiximenis. Era més fàcil per a les que tenien familiars, que les poguessin acollir, en alguna de les dues ciutats on hi havia escola femenina.
Els nois ja havien pogut accedir al magisteri, sense necessitat de desplaçar-se de la ciutat, des de l'any 1844. Però, de moment, només amb la possibilitat de tenir el títol de mestre elemental. Aquests estudis de magisteri masculí tingueren, des de l'any 1844, les més variades alternatives. Cada vegada que es produïa un canvi de govern es feia notar en el funcionament d'aquests estudis de magisteri. Si es podia obtenir el títol de mestre superior o només el d'elemental. Si l'Escola de Magisteri tenia local propi o els estudis s'havien de cursar a l'Institut, afegint a les assignatures de batxillerat les específiques de Pedagogia.
Finalment, l'any 1914, amb la creació de l'Escola Normal i la vigència d'un nou Pla d'Estudis, les coses s'estabilitzaren. Desapareixia la distinció entre mestre elemental i mestre superior, i en acabar els estudis a la Normal s'obtenia el títol únic de Mestre d'ensenyament primari. S'ingressava mitjançant la superació d'un examen d'ingrés i havent complert els catorze anys d'edat.
Prèviament l'Ajuntament, la Diputació i el magisteri gironí s'havien mobilitzat per demanar la creació de les escoles. Gestions i viatges a Madrid, actes públics reivindicatius... Aconseguit l'objectiu, ara es presentava tota la problemàtica per posar-lo en pràctica. El primer problema que es presentava era el dels locals.
Es tractava no només d'una escola, sinó de dues. Total separació de sexes, que no només afectava l'alumnat sinó també al professorat i tota l'organització de cada centre. Dos locals, dues direccions, dues secretaries i dos claustres de professors. El Ministeri d'Educació es feia càrrec de tot, excepte dels locals. També la Diputació hi aportà mobiliari. De moment no hi havia possibilitat d'edificar de nova planta. Diputació i Ajuntament havien d'aportar la seva col·laboració.
Per començar s'adoptaren solucions provisionals. L'Escola masculina s'instal·laria en l'edifici del Círculo Católico de Obreros, situat en el número 29 del carrer de la Força, edifici contigu al de l'Institut, que posteriorment fou Centre Cultural i ara es coneix com la Canonja Vella. Ja es feia constar que es tractava d'un edifici humit i rònec, que no oferia les condicions desitjables. Però ja es buscaria una cosa millor.
L'Escola femenina s'ubicà en un pis de la casa del carrer de Bellmirall on ara hi ha la pensió que porta el mateix nom del carrer. En aquell mateix local hi havia estat instal·lada una escola regentada per monges franceses que l'any 1903 havien estat expulsades del seu país, al qual retornaren en canviar allí la legislació. L'escola ocupava un pis. A la planta baixa hi havia una sabateria.
El dia primer de maig del mateix any 1914 començà el funcionament de les noves escoles, no per iniciar les classes, però sí per procedir als treballs d'organització. I el mes de juny se celebraren ja exàmens per als alumnes que estudiaven per lliure.
El professorat s'havia format en l'Escola Superior del Magisteri, a Madrid. Tenia influències de la Institució Lliure d'Ensenyament. El primer director de l'Escola masculina fou el destacat pedagog Cassià Costal. Tot el professorat destacava per la seva formació i per la seva dedicació.
Ben aviat l'escola femenina canvià de local, sense que el canvi representés una gran millora. La nova ubicació fou en el segon pis de la casa Bassols, del carrer de Ciutadans, amb entrada per la travessera de Sant Josep. El curs 1917-1918 un nou trasllat, aquesta vegada de les dues escoles. La masculina al carrer Anselm Clavé, en el que havia estat estatge de l'entitat cultural i artística Athenea. L'escola femenina en la part del mateix edifici que tenia entrada per la Gran Via de Jaume I.
De moment ja era una considerable millora. Però ja s'admetia que no era la solució ideal, ni molt menys. Es considerava que era una instal·lació provisional que només havia de durar fins la construcció d'uns edificis de nova planta. L'espai era just per encabir les classes i despatxos. Però no hi havia pati. La zona d'esbarjo per a les noies era l'ampla vorera de la Gran Via i pels nois el carrer d'Anselm Clavé. I si la durada era més llarga, uns i altres es trobaven a la plaça de Sant Agustí. Les classes d'educació física s'havien de fer a la Devesa. Aquesta provisionalitat durà prop de mig segle. Tot i que des del primer moment es feren gestions per aconseguir la instal·lació definitiva.
Quan semblava que el nou edifici seria una realitat va ser en els primers anys trenta, quan un professor de la Normal, Miquel Santaló, ocupà l'Alcaldia de la ciutat. I el Ram de Guerra cedí els Baluards a la ciutat. Però la guerra ho desbaratà tot. Els primers anys de la postguerra l'economia del país no permetia grans projectes. Fins que els anys seixanta es pogué aconseguir la construcció d'un gran edifici en l'eixample urbà, amb accés pels futurs carrers Emili Grahit i Creu, que aleshores estaven per urbanitzar. S'hi encabiren còmodament les dues escoles del magisteri i les dues annexes. Ja s'hi impartí el curs 1965-1966. I la inauguració oficial se celebrà el dia primer de juliol del 1966, amb la presència del ministre d'Educació.
