Encara que l'humor és impredictible, mai vam imaginar que El Jueves anarcoide s'immolaria a l'estil gonzo pel mateix procediment que el fundamentaloide Arias Cañete. De fet, tinc redactat un formulari en defensa de la llibertat d'expressió de les revistes satíriques, que vaig aplicar precisament per última vegada quan el setmanari abans citat va ser condemnat, per una substanciosa caricatura dels Prínceps d'Astúries. No obstant això, la meva ira està modulada per respondre als censors externs, i emmudeix quan fins i tot els desvergonyits bufons sospiren per la bona reputació que els franquegi l'accés a palau.

L'humor és un excés. No perdona ni demana perdó, i paga les dues debilitats. A partir d'ara, en cada acudit desbocat d'El Jueves ens preguntarem quina és la versió original, suprimida per no ofendre la nostra casta mirada. Tampoc preteníem acarnissar-nos amb una revista malferida, que amb prou feines sobreviu en un segle inclement per al seu gènere. De fet, el meu càstig a l'editorial consistirà a no tornar a comprar ni recomanar cap llibre de Jo Nesbo, el millor novel·lista negre contemporani. Les ànsies d'El Jueves per competir amb els quatre ABC madrilenys ens serveixen de pretext per reivindicar que la comentadíssima transició espanyola hauria estat impensable sense la tasca corrosiva de les capçaleres de Hermano Lobo, Por favor, Don Balón, El PapusLa Codorniz. Potser algú pensava que ens van fer demòcrates els discursos de Felipe González?

Mai entendré per què s'enalteix Fraga i Roca com a pares de la democràcia, per damunt dels lliurepensadors Jaume Perich o Vázquez Montalbán. L'autocensura d'El Jueves exemplifica els estralls de la correcció humorística, no hi ha lloc per a les amputacions de Chumy Chúmez o els apunyalaments de Gila. Els reis són bons per definició, a canvi teniu plena llibertat per criticar els guanyadors d'Eurovisió. Caldrà espolsar el lema "sense por ni connivència". No, no és l'eslògan de la premsa satírica, sinó del barbut New York Times.