El primer que un jove actor o actriu aprèn quan ingressa en una escola de teatre, una de bona i seriosa, és clar, és que el nostre únic materials de treball són les emocions i els sentiments humans amagats darrere l'excusa d'una història contada; i les nostres eines principals: el cos i la veu. Per tant, ingressar en el club d'experts en la manipulació sentimental és un privilegi del qual només els "artistes" podem presumir, si és que algú alguna vegada ens fa una mica de cas. De l'ampli catàleg invisible que tenim per fer els nostres trucs de màgia emocionals n'hi ha de lluïts, de complexos, de vulgars, d'efectius, d'ambigus i d'impossibles. Però aquests dies, en el nostre país petit, qui més qui menys, sense necessitat de ser artista, ha experimentat en la seva pròpia pell una sensació, una emoció que d'entrada ens fa dèbils i ens desconcerta, estic parlant de la "decepció".
Si passem pel treball de taula que qualsevol director d'escena faria, previ al moment en què els actors o actrius es mouen dalt d'un escenari a cops de sentiments amagats darrere d'accions, podríem dir que la decepció és un sentiment petit que s'apaga per si sol, o contràriament pot generar canvis importants i definitius. Segurament hi ha decepció perquè abans hi ha hagut expectativa o judicis previs poc calibrats. La tendència humana a la mitificació ens fa ser un poble condemnat a surar entre mars de decepció mentre seguim navegant. Pensar que tot anirà a millor sempre fa que la latent tragèdia de la vida segueixi funcionant com un rellotge suís.
I no sóc un abanderat del pessimisme, ni molt menys, en tot cas recomano viure sempre aferrats a la realitat, al dia a dia, perquè si ens recolzem en l'enganyós passat o posem les nostres esperances en un futur que sempre juga a cuit i amagar, estem predestinats a viure entre els braços de la ingrata decepció. Tots sabem que a vegades ens cal una sacsejada perquè ens caigui la bena dels ulls, i que aquest traspàs entre la mentida oculta i la veritat feridora, a vegades es fa massa llarg; però és en aquest trànsit trist i dolorós on ens fem forts i tornem a regenerar-nos per futures decepcions que ens portaran a d'altres creixements personals.
Perquè, desenganyem-nos, viure és simplement caure i aixecar-se, com els nadons que aprenen a caminar, nosaltres cada dia aprenem la lliçó del viure entre cullerada de decepció i cullerada de felicitat. Ara tenim un poble que ha caigut del cavall, que se li ha mogut el terra que trepitjava, i no per una persona sinó pel que aquesta representava. Què podem fer? Doncs aixecar-se i tornar a muntar la sella, que de tot s'aprèn i tot fa camí. Ara més que mai... malgrat les tanques i els obstacles de futures decepcions ens toca, com una gran imatge shakespeariana, galopar enmig de la tempesta.
