A finals de la dècada dels vuitanta, Itàlia seguia mantenint un notable dinamisme en el tema econòmic i social. Els seus equips de futbol dominaven en les principals competicions europees aplicant les avorrides regles del catenaccio. Les pròsperes regions del nord inundaven els mercats amb els seus productes de disseny depurat i avantguardista, de la indústria del moble a la de l'automòbil. L'estalvi privat era -i continua essent- un dels més elevats del planeta i la debilitat secular de la lira actuava com una eina exportadora més. En l'àmbit polític, la Democràcia Cristiana controlava l'estabilitat del país davant del risc que suposava el poderós Partit Comunista per als interessos d'Occident. Parlar de la intel·lectualitat italiana no consistia només a recordar Gramsci-tan de moda avui en dia- o a analitzar l'estètica del Neorealisme, sinó tenir present tot un món artístic viu i puixant: pensin en la sedimentació clàssica de Claudio Magris o en les interpretacions d'un director com Carlo Maria Giulini; pensin en Italo Calvino o en Maurizio Pollini, en Claudio Abbado o en la filosofia, llavors incipient, de Giorgio Agamben.
Itàlia no era en aquells anys una referència per a Espanya -privilegi que històricament ha pertangut de manera gairebé exclusiva a França-, però sí un mirall en el qual mirar-se.
Les dues nacions compartien alguna cosa més que un marc comú: un passat heroic i imperial que els ha permès cenyir la mitologia nacional, el protagonisme de la religió catòlica, la geografia oberta de la Mediterrània, un notable desequilibri regional entre el Nord i el Sud. En tots dos casos, la democràcia havia arribat després d'una dictadura; en ambdós casos, la transició a la democràcia havia suposat algun tipus de pacte i de concessió tàcita entre les parts. La política, que és assaig i error, s'encarna històricament en l'ús de les factures trencades, encara que no sempre regeixi la prudència.
El 1990, el Mundial de Futbol es va celebrar a Itàlia. El 1990 els tres tenors Carreras, Domingo i Pavarotti estrenaven a les termes de Caracalla el format pop de l'òpera. Poc després, la justícia italiana arrencava l'operació Mans Netes encaminada a acabar amb la corrupció sistèmica que inundava el país. El secretari general del partit socialdemòcrata italià, Bettino Craxi, va haver de fugir a Tunísia. Hi va haver suïcidis i assassinats, van desaparèixer alguns partits polítics i en van sorgir altres. Va ser una època de múltiples canvis, no només a Itàlia. Després de la caiguda del Mur de Berlín -fa ara 25 anys-, s'inaugurava el final de la Història, profetitzat per Fukuyama. La Comunitat Europea pactava a Maastricht la moneda comuna de l'euro, arribava el New Labour de Tony Blair i sorgia l'aznarisme a Espanya. Els feliços noranta van ser una dècada intensa i bombollejant que va posar les llavors de la crisi actual. A Itàlia el xoc de la depuració va ser seguit per l'arribada d'un salvador que dominava com ningú els mitjans de comunicació. De fet eren seus. Es deia Silvio Berlusconi.
Dues dècades després resulta interessant contemplar Espanya des de la perspectiva transalpina: de l'èxit al fracàs, de l'orgull nacional per la Transició al descrèdit de la seva classe política. Però Itàlia ens serveix també per valorar els diferents camins que s'obren davant nostre, mentre ens preguntem si el futur d'Espanya serà italià. Desapareixeran els partits clàssics per donar pas a noves formacions? Es produirà una implosió interna de les institucions? Quin serà el rumb de la nova transició que s'anuncia per al 2015-2016? La llarga decadència d'Itàlia no augura res de bo en aquest sentit: un país amb pures elits que ha estat incapaç de reformar-se. Ho farem millor aquí? Com tot, depèn de la nostra intel·ligència i de la nostra decisió -i especialment de la nostra voluntat de cedir privilegis en benefici d'un nou pacte social-.
S'acosten canvis tecnològics, econòmics i culturals tan brutals que cap societat pot afrontar sense un projecte clar de futur, que al seu torn garanteixi la cohesió. L'acceleració de la Història és imparable i, en aquest sentit, l'immobilisme constitueix un greu error. Itàlia als anys 90 va ser l'exemple de com no cal solucionar una profunda crisi política. N'hem de prendre nota.
