Fa pocs dies anava a treballar -amb sabates noves- i vaig trepitjar una de tantes tifes canines que adornen la ciutat. Ja a la feina, estava a punt de dir-li al meu company de taula que l'aerofàgia és motiu de baixa temporal, que l'agafés sense por i que tots li ho agrairíem, quan em vaig adonar que el portador de la pudor era jo.
No tinc res contra les persones ni contra els gossos, el que no puc ni veure és el binomi persona-gos que es creu l'amo de la ciutat. Entre ells, els que es pensen que l'obligatorietat de dur lligat el seu amic -probablement el seu únic amic- no és vigent en jardins i parcs. Si l'ajuntament vol "recuperar la Devesa" per als ciutadans, no cal que ideï projectes faraònics, n'hi ha prou de convertir-lo en un lloc on passejar sense temor que un gos t'empaiti.
Després d'anys de tabarra reclamant llocs on deixar lliure el gos, van aconseguir que els gironins paguéssim espais amb aquest propòsit. Un d'ells, al parc del Migdia. És igual. Cada vespre una colla de propietaris deixa anar els gossos a la gespa. A trenta metres del tancat per als gossos. En trobar-se lliures i en companyia de congèneres, els animals fan de les seves. I els gossos també. Aquells fumen i fan petar la xerrada i aquests corren, pixen, caguen i molesten a qui troben al parc.
L'endemà, un pare va a jugar a pilota amb el fill i, volent demostrar que encara és capaç de fer una palomita, aterra a sobre un cagarro. O uns adolescents s'arreuleixen a dir-se paraules d'amor -tenen 15 anys- i descobreixen en tumbar-s'hi a sobre que les tifes de gos també són senzilles i tendres. A l'Ajuntament aquestes coses no el preocupen mentre els gossos caguin en silenci -i en això són curosos excepte en casos greus d'acumulació de gasos- i no destorbin el descans dels veïns que a les vuit ja són al llit.
I els que no tenim gos anem pagant zones d'esbarjo caní que aviat haurem d'utilitzar com a esbarjo propi, en la seguretat que és l'únic lloc on mai no trobarem ni tifes ni gossos deslligats.
