És habitual retrobar-se vells coneguts i aspirar, en uns pocs minuts, a posar-se al dia sobre les situacions vitals d'un i altre. Recentment, en un d'aquests encontres, algú em va dir que tenia una vida "normal". Devia detectar-me una certa expressió de sorpresa, perquè tot seguit va afegir: "perquè suposo que t'adones que la teva vida no en té res, de normal, oi?". Em vaig limitar a somriure i donar-li la raó, però a mesura que passaven els dies, aquell comentari insistia a martellejar-me.
Hi ha un tipus de persona que té tipificat el concepte de "normalitat" des que va néixer, i considera que tot allò que no respongui al seu cànon existencial és estrany o anormal. És un concepte de vida que es basa en un equilibri entre el respecte als Deu Manaments, l'obediència controlada al capitalisme i una escrupolosa reproducció del pacte social. És a dir, són dels que se sorprenen si tens més de 30 anys i no tens parella o fills, neguen els pecats de joventut amb una vehemència desconcertant i entenen la maduresa com la suma de comoditats inherents a la vida domèstica. Tota la resta, segons ells, "no és normal".
Doncs mira, no. Aquesta presumpta normalitat que se'm va refregar per la cara és, en realitat, el meu pitjor malson, perquè a més comporta una condescendència amb els altres que em provoca urticària. Sí, estimat retrobat, estic a prop dels 40, no tinc horari, una vida sentimental tirant a erràtica i una preocupant afició per estendre la roba a fora en dies de pluja. Dormo poc, escric molt i de tant en tant compro figuretes i pòsters de superherois per decorar la casa. Ric amb l'escatologia, ploro amb Up! i encara somio ser abduït per una nau alienígena. Però, a diferència d'alguns paladins de la "normalitat", no gosaria mai etiquetar la vida d'un altre, perquè prou feina tinc a agafar les regnes de la meva. I el més important: el caos és de difícil gestió, sí, però no t'hi avorreixes mai. Visca l'anormalitat.
