Quan es va signar l'acord entre els Estats Units i l'Iran, el periodista israelià Ari Shavit va publicar un article especialment dur amb el pacte segellat a Viena. L'autor de La meva terra promesa dista de ser un falcó conservador que s'alineï sistemàticament amb les postures del Likud, sinó més aviat al contrari. Els interrogants que, en realitat, es plantejava eren els següents: fins a quin punt es pot controlar la situació en un territori dominat per la violència? Què guanyem en incrementar el nombre de reactors atòmics a la zona més inestable del planeta? Quin risc suposa per a la pau mundial? I de quina manera la proliferació nuclear a la regió pot acabar afectant els països del Pròxim Orient i, per tant, a Europa? Són qüestions de difícil resposta, però que Shavit proposa amb el constrenyiment de pertànyer a una nació que ha estat dècades en guerra amb els seus veïns.
Les preguntes de Shavit cobren vigència després dels atemptats de París i la posterior actuació militar francesa. La ?guerra civil a Síria, l'extensió del califat, el genocidi contra els cristians, la debilitat d'alguns estats, el finançament del terrorisme gihadista a través de les vies del narcotràfic i el petroli, la rivalitat entre sunnites i xiïtes o entre dues grans potències regionals, Aràbia Saudita i l'Iran: tot això ens parla d'un polvorí definit per dinàmiques contraposades, sovint d'una violència bíblica. Si en dècades anteriors, la polaritat entre l'URSS i els EUA va servir de mur de contenció, encara que fos a costa del desenvolupament de la democràcia a la regió, la fi de la Història vaticinada per Fukuyama va obrir l'aixeta de la inestabilitat. Avui sabem que bona part d'aquests grups terroristes van ser finançats, almenys en els seus inicis, pels països occidentals i, fins i tot en ocasions, van rebre algun tipus de formació militar. La premsa britànica reflexionava aquesta setmana sobre la manera en què el govern anglès havia afavorit l'assentament de radicals islàmics al Regne Unit, ja fos com una forma d'autoprotecció, ja fos perquè enviant jihadistes a Síria es creia que es lluitava en contra de la dictadura de Bashar al-Assad.
Al final, les relacions internacionals es mesuren també per el curt termini i la ingenuïtat. Turquia pressiona la UE amb el control de les migracions, mentre practica un doble joc en la guerra contra el terror. Rússia ataca ISIS amb la pretensió de reforçar la seva pròpia posició en el tauler internacional. França sap que sola no pot fer res i reclama la solidaritat europea. Els EUA es mostren reticents a intervenir després de sortir escaldats de l'Iraq i de l'Afganistan.
El problema, òbviament, no és ja militar -recuperar el territori guanyat pel Califat seria senzill-, sinó estratègic. Com pacificar la zona i reforçar l'estabilitat de la regió? Com evitar l'expansió d'ISIS al nord i al centre d'Àfrica? I com neutralitzar les cèl·lules terroristes que s'han anat escampant per mig planeta? Obama ha apostat per confiar en una solució local, amb el suport el seu país, potser perquè, després de la presidència de Bush, els EUA tornen a ser conscients dels límits del seu poder. L'opció natural passa per actuar des de la contenció.
El gran problema, de totes maneres, és el que apuntava Shavit: si cauen els Estats més febles i l'armament brut químic, nuclear, biològic passa a mans de grupuscles terroristes, llavors es pot desencadenar una espiral del terror que tacaria tot el segle XXI. Una hipòtesi com qualsevol altra, és clar. Un temor, en tot cas, justificat.
